Euronymous, el príncep de les tenebres

Un dels subgèneres musicals que es va guanyar a pols la seva fama d’extrem i radical en els seus inicis és el conegut com a black metal. Els seus orígens provenen del heavy tradicional, o sigui Black Sabbath, que ja tenien incorporat en les lletres, la imatge i l’estil un concepte proper al cinema de terror en què el diable, qui si no, és un dels herois. A finals dels anys vuitanta i als noranta les diferents evolucions del rock dur van acabar provocant a Noruega i Suècia que el caos i el desafiament a les ordres establertes, com les entenien ells, es fes realitat i que aquells adoradors de Satanàs actuessin com a tals, o sigui atacant símbols del deu cristià a la Terra.

Avui fa trenta anys, quan només en tenia 25, va morir el símtbol d’aquell nou culte, Oystein Aarseth, conegut com a Euronymous, considerat pràcticament el fundador del black metal amb el grup Mayhem, però la seva fama no només li ve d’això. Tant ell com altres músics i seguidors de bandes que es coneixien entre elles van aconseguir provocar el pànic a Noruega cremant algunes esglésies al seu país, la més important, l’església de Fantoft, a Bergen. Per acabar-ho d’adobar, Euronymous va morir assassinat a casa seva per un dels seus deixebles i company de grup, Varg Vikernes. Per primer cop es relacionava clarament la música extrema amb la violència directa, fet que van descriure Michael Moynihan i Didrik Soderlind al llibre Lords of chaos, del qual el 2018 es va fer una pel·lícula que es pot inscriure clarament en el gènere de terror.

El més sorprenent que va ocórrer després de l’assassinat d’Euronymous i de l’empresonament de Vikernes, és que els dos personatges es van convertir automàticament en artistes de culte tot i que les esglésies van deixar de cremar a Noruega. L’assassí, amb el pseudònim de Burzum, va gravar a la presó alguns àlbums considerats pels fans com a autèntiques obres d’art en què la música extrema es barrejava amb l’ús d’instruments electrònics. El músic va sortir de la presó el 2009 i sempre ha mantingut que va apunyalar Euronymous en defensa pròpia.

Mentrestant els membres de Mayhem, ja sense el seu fundador, van aconseguir refundar el grup i cada actuació en un festival és tot un esdeveniment per a una comunitat que, si bé no s’agafa tan seriosament una de les pedres fundacionals del gènere, l’adoració del diable, són autèntics fanàtics d’aquella colla de joves i d’uns seguidors que continuen sense renunciar a unes veus i unes guitarres que semblen sorgides del mateix infern, sobretot per a aquells que escolten per primer cop la seva música.

Els crits no són l’única herència d’aquells dies que Euronymous i els seus amics es reunien a la botiga de discos que ell mateix havia obert a Oslo amb el nom de Helvete (“infern”, en noruec). Els pseudònims tètrics, les imatges diabòliques a les portades, les disfresses a l’escenari i l’ocultisme, són elements que no es poden dissociar del black metal i del death metal, que sorgiria també als anys noranta a Noruega i Suècia.

Euronymous, que només va aconseguir gravar un disc amb la seva banda principal (Mayhem). És considerat en el moviment del rock dur com un Jimi Hendrix de la música metàl·lica i ha estat votat en diferents enquestes com un dels millors guitarristes dels últims cinquanta anys. Amb tot, pocs dels seus amics i coneguts s’han posat d’acord amb els anys sobre quina era la seva personalitat real, la de líder d’un moviment i una secta destructiva o simplement la d’un actor interpretant un paper que se li va escapar de les mans.