Fangoria, el duo que la mítica Alaska i el seu productor Nacho Canut van bastir als noranta, retornava dimecres al Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, sis anys després de la darrera visita, aleshores amb La Unión i a l’Espai Port. Enguany, la cita era al Guíxols Arena, i ho va fer amb una altra combinació tan explosiva com mediàtica, tot compartint escenari amb la formació Nancys Rubias, que comanda com a veu el marit de la diva, Mario Vaquerizo, i que va obrir el foc sense renunciar al seu trosset de divo del glam, amb la interpretació de Reacción en cadena enfilat en un podi giratori automatitzat i enllaçant altres temes mítics d’un repertori promiscu que Alaska i Canut sempre han posat a disposició dels companys de la movida madrilenya dels vuitanta, el Rey del Glam.

Vaquerizo i les altres tres Nancys van continuar amb Causa y efecto i altres temes ballables i tan enganxifosos per al públic com la xafogor. “La humitat no ens podrà vèncer”, prometia el cantant, que tot i triar un vestit eteri de tul negre amb lluentons, purpurina i el tors a l’aire, va haver de recórrer a l’avituallament de cervesa fresca, igual que el públic, amb un repertori que no va descuidar l’Alfabeto Nancy, una bona compilació de referents compartits de la música del darrer mig segle, i algunes de les seves celebrades versions de temes cover com ara Yo sí bailo –inspirada en Baccara–, Call me –en Blondie– o l’apoteosi final de Me encanta –d’Iconna Pop.

I passats cinquanta minuts de temes perfectes per posar a to l’audiència i reivindicar la comunió de les festes a l’equador d’agost, la irrupció de Fangoria, amb un espectacle que reivindica els darrers temes, però que inevitablement ha de tirar de clàssics i amb l’autoexigència d’haver-los posat al dia en qüestió de ritmes –amb percussions tribals i l’electro que s’ha imposat en la darrera dècada– i l’esperit digital en les projeccions i els làsers sense renunciar mai a la coreografia. Els temes van tenir bona acollida, però els clàssics més recents, com ara Dramas y comedias, No sé qué me das, o Espectacular; amb les remescles de Bailando, Ni tú ni nadie i A quién le importa, aquesta darrera prèvia a l’apoteosi final i els dos grups en comunió entonant Rumore, de la Carrà.