Martí de Riquer, un savi entre dues aigües

Com altres intel·lectuals catalans del segle XX, Martí de Riquer (Barcelona, 1914) va ser un personatge marcat per la Guerra Civil i els temps de la postguerra. Fa deu anys ens va deixar, quan tenia a tocar ser centenari (99 anys). Tot i que sovint se’l coneixia com a “medievalista”, la seva saviesa superava un terme tan encasellador. Entre la seva enorme obra hi ha els seus estudis imprescindibles sobre l’humanisme català dels segles XIV i XV, així com la tesi sobre Ausiàs March, que el van situar ja als anys quaranta com un estudiós de capçalera.

La seva biografia, amb tot, no pot passar per alt que durant la Guerra Civil i els anys posteriors, mentre escriptors, intel·lectuals i pensadors fugien del país amenaçats de mort, ell va seguir una evolució política que el va portar a lluitar al costat del bàndol franquista al terç de Montserrat. Va perdre el braç a causa d’un tret. Com a defensor de la cultura, la llengua i la literatura catalanes, va ser un gegant sense màcula, però li quedarà l’epítet de ser, com diuen alguns, un “català de Franco”.

Dit això i malgrat que durant molts anys l’esquerra sempre el va veure més com un rival que com un aliat cultural, també va donar la cara en favor de les reivindicacions universitàries i va actuar amb dignitat arran de l’expulsió d’intel·lectuals com Tierno Galván, Aranguren i García Calvo. Això dit per ells mateixos. Manuel Vázquez Montalbán, als antípodes del seu pensament polític, el va tenir de professor i la seva admiració va fer que el convertís en un personatge d’una de les seves novel·les. El 1946 havia redactat, a més, un informe secret encarregat pel Consejo Nacional del Movimiento sobre la situació de Catalunya on aconsellava l’oficialització i el reconeixement del català. Evidentment, ningú li va fer cas.

Martí de Riquer va poder fer amistat amb el príncep Joan Carles arran de ser-ne nomenat professor particular (1960). A poc a poc es va allunyar del franquisme oficial i el juny del 1977 va ser nomenat senador per designació reial (1977) arran de la relació amb el Borbó. El 1978 es va integrar en el grup del Senat de l’Entesa dels Catalans. La recordada Caputxinada del 1966 convocada pel Sindicat Democràtic d’Estudiants, amb molts escriptors als quals ells admirava, el va enxampar com a vicerector de la Universitat de Barcelona, càrrec del qual va dimitir poc després. Va continuar donant classes fins als anys noranta i el seu tarannà allunyava qualsevol imatge prefigurada que els alumnes poguessin tenir d’ell.

De Riquer venia d’una família amb lligams ferms a la cultura de la ciutat de Barcelona. Era net del dibuixant i escriptor modernista Alexandre de Riquer. Va recrear ell mateix la història de la seva família en una obra de referència, Quinze generacions d’una família catalana (1979), un dels grans llibres de Quaderns Crema, que va ser reeditat nombroses vegades.

No només era un coneixedor i estudiós de l’hel·lenisme. També era seguidor de Carles Riba i Joan Petit. Va fer treballs sobre els trobadors que han estat una font per a tots els estudiosos que s’hi han volgut endinsar. Va estudiar a fons la literatura medieval, va fer una monumental edició del Tirant lo Blanc i altres estudis sobre la novel·la de cavalleries i també del seu estimat El Quixot, del qual era un dels seus més grans coneixedors. Amb tot, ell mateix es declarava admirador de les novel·les de misteri d’Agatha Christie i Arthur Conan Doyle. El seu esforç titànic per compaginar la feina de professor amb la d’investigador i escriptor no va ser mai un problema, ans al contrari: “Treballar és picar pedra. No puc dir que he treballat perquè m’ho he passat molt bé fent la meva feina. És un altre concepte de treballar. Jo m’ho passo bé.”

Una altra de les obres que el van consagrar per a la posteritat és Història de la literatura catalana, en col·laboració amb Joaquim Molas i Antoni Comas, per no parlar dels volums esclaridors de la Historia de la literatura universal, amb José María Valverde.

Els seus coneguts, companys d’universitat i estudiosos, asseguren que no es va cansar de revisar, rellegir i actualitzar els clàssics. I la literatura catalana, com les altres que va tocar, es va engrandir a partir de la seva petjada. L’obra i la vida de Martí de Riquer van travessar el segle. Va viure circumstàncies adverses i no tota la seva biografia resulta immaculada, però el balanç final és la d’un gegant que acabarà tenint el seu nom a totes les ciutats i pobles del país. Maria Mercè Roca el va definir com el “més savi, el més cordial i el més humil dels romanistes”.