Vila Casas, construint el demà

Eren les onze de la nit i vaig rebre una trucada que faria un gir a la meva vida laboral i personal. Era el senyor Vila Casas, a qui coneixia més de nom que de paraula. Aleshores ja freqüentava habitualment la seva Fundació, havíem coincidit en algunes inauguracions, ens havien presentat i fins i tot havíem intercanviat algunes paraules. Però no havíem tingut mai ocasió de parlar llargament i sense presses. Sembla que feia dies que provava de localitzar-me i de seguida em va citar al seu despatx del principal del carrer d’Ausiàs March. Vaig intentar esbrinar quin era el motiu de la trucada, però no me’n vaig sortir. Així que vaig arribar a la cita gairebé a cegues, sense saber ben bé quins eren els seus propòsits.

Vam estar xerrant prop de més d’una hora i tampoc en vaig acabar de treure l’entrellat. Vam parlar de tot i de res i, sense que jo me n’adonés, m’anava prenent les mides. Va ser la primera mostra de vivesa que li vaig conèixer i, malgrat tot, encara vam tenir tres o quatre trobades més fins que, aleshores ja sí, em va proposar de passar a formar part del seu equip. I així, a inicis de maig de 2022, vaig ingressar a la Fundació Vila Casas com a sotsdirector d’art per, tot just un any més tard, assumir-ne la direcció artística.

Buscava algú jove, que pogués tenir un recorregut llarg, i que pogués aportar a la línia artística de la casa una mirada actualitzada però sense perdre de vista el recorregut que s’havia traçat fins aleshores. Algú que pogués agafar el projecte amb il·lusió. Pot sobtar que confiés la direcció artística del seu bé més preuat a una persona jove, però no és gens estrany. Des de sempre, Vila Casas ha estat un generador constant d’oportunitats. Són molts els crítics, gestors i historiadors que han trobat en la Fundació una primera plataforma per iniciar les seves carreres i, de la mateixa manera, són molts els artistes que han trobat una primera mà estesa per als seus projectes.

Ens separaven 61 anys d’edat, però això no va ser mai un problema. S’interessava per les novetats artístiques i em preguntava constantment per l’obra d’un o altre artista del qual havia sentit a parlar. Quan podia, anàvem junts a visitar algunes de les exposicions de les quals li parlava, sempre interessat a conèixer les noves generacions d’artistes. I, malgrat que no sempre hi connectava, procurava entendre-les i seguir-les amb interès. Tot sovint em transmetia la seva preocupació per la continuïtat de la Fundació, volia garantir un futur conscient i sostenible. I això volia dir també adaptar-se als nous temps i els nous llenguatges. En definitiva, volia que es mantingués fidel als seus eixos fundacionals però alhora que fos capaç d’adaptar-se als nous temps per poder seguir sent útil durant encara molts anys més. Amb sorna deia que –vestit de negre com vaig habitualment– es notava el meu pas pel Museu de Montserrat –un equipament que seguia i valorava– i que em donava un aire d’austeritat benedictina.

Pel senyor Vila, el temps no existia. Sempre tenia una estona per rebre’t, ja fos al seu despatx, a casa seva o tot dinant en algun restaurant prop de la Fundació. Era en aquests moments quan floria el seu esperit combatiu, tenaç i dinàmic que es besllumava en els seus ulls petits i murris, que eren el pròleg d’una fina ironia i una intuïció sense límits. I possiblement és això el que més m’ha impressionat del senyor Vila Casas. No només els seus museus i les seves col·leccions (que ja és dir), sinó la seva actitud davant la vida. Crec que el seu veritable llegat és l’esperit que ha fet possibles els quatre museus, la llista infinita d’exposicions i la valuosa col·lecció que ara custodia la seva Fundació. El mateix esperit que ha carregat de futur totes les seves empreses. I tot això ho feia amb una naturalitat absoluta. Feia les coses amb el convenciment que havia de fer-les, no cercant rèdits personals ni econòmics. I en aquest aspecte va ser sempre una persona generosa i compromesa. Va procurar ajudar tots aquells que ho necessitaven sense demanar res a canvi. Tot el que feia duia el seu segell: era elegant però auster, quan calia era contundent –amb l’autoritat dels qui saben on van– però alhora afectuós i ponderat, estalviador però també generós i desprès, seriós però també irònic i afable...

Des del present ha viscut sempre anhelant el demà, procurant anar cada dia una mica més lluny. Vila Casas ha estat exemple d’esforç i tenacitat però també d’independència i convenciment. Sempre repetia que ell “feia camí caminant” i, a cada pas, dibuixava un nou horitzó. Guiat per la il·lusió i amb la voluntat de ser útil, ha volgut donar-se als altres, entregar tot el que tenia per, en la mesura de les seves possibilitats, cobrir algunes de les nostres mancances i donar-nos confiança com a país. I aquest penso que és el gran llegat de Vila Casas: ajudar-nos a veure que és possible fer camí.

En referir-me al senyor Vila Casas, les meves paraules no poden ser més que d’agraïment. El mateix agraïment coral que tot Catalunya li professa per la seva tasca constant per promoure les arts i la cultura del país, però també l’agraïment particular d’haver-me donat el privilegi de formar part del seu equip i, amb la resta de companys de la Fundació Vila Casas, aportar el nostre gra de sorra al seu projecte. Estem tristos per la seva pèrdua però som feliços d’haver pogut compartir il·lusions i agraïts per la confiança que ens ha fet per donar continuïtat a la seva obra.

*Director d’art de la Fundació Vila Casas.