Cada any, el 29 d’octubre se celebra la festa major de Girona, i a la basílica de Sant Feliu es fa un ofici solemne, presidit pel bisbe i amb l’assistència de les autoritats civils. No és un ofici més, ja que els assistents, vinguts de tota la ciutat i rodalies, recullen durant tot el dia el cotó de Sant Narcís, una bosseta amb cotó beneït, que té la virtut de guarir els mals d’orella, especialment la sordesa, una qüestió important quan es tracta d’autoritats. D’altra banda, els assistents tenen la possibilitat de besar les poques relíquies que queden a la capella dedicada al sant.

Des dels inicis del culte a sant Narcís, cap allà al segle XI, multitud de gironins han estat guarits de tota mena de malures per aquest sant remeier, ja sigui amb el cotó miraculós, amb l’oli remeier de la seva llàntia o amb el ritual de la novena de les espelmes.

En l’obra ‘Vida, milagros, y martirio de S. Narciso, hijo, obispo y patrón de la Ciudad de Gerona’, publicada el 1763, s’esmentava que, segons la tradició, una de les ferides que van causar la mort del bisbe gironí era situada en un turmell i que, en el seu cos, mantingut incorrupte durant segles, la ferida sagnava com si s’hagués acabat de provocar. Per regular el flux de sang, se li aplicaven bocins de cotó fluix. Aquest cotó tenia propietats miraculoses i era apta per aplicar-lo als malalts de qualsevol greu dolença, i molt especialment als que patien sordesa i mal d’orelles.

Anar a buscar el cotó era una tradició indestriable de les Fires des de ben antic. A ‘L’Autonomista’ de l’octubre de 1931, Josep Maria Corredor, en un article titulat ‘Les Fires vuitcentistes’, ja es queixava de la pressa i la comercialització que imperaven en la recollida del cotó contraposant-lo a fires més antigues en les quals el cotó, els dolços i les castanyes les convertien en una diada extraordinària.

Sant Narcís és un sant remeier. A tota hora l’invocaven els gironins perquè veien en el seu patró el rovell del que ara en diuen medicina alternativa. Ell ho guaria tot, preservava de tot. Per això era implorat per la febre, pels ossos trencats, per la sordesa, per la trencadura, per ferides, per guerra, per fam i per pesta, per poca aigua i per massa aigua, és a dir, tan gran era la fe que cap a ell es dirigia tothom en qualsevol necessitat.

El dia de l’ofici assenyalat, els assistents recollien, situats darrere del sepulcre de sant Narcís, el cotó i l’estampeta i sortien per l’altra banda de la capella. “I si tenim prou força”, escrivia Carme Panella a les planes Punt, “un xic de veu i gens de vergonya, cantarem els goigs en llaor de sant Narcís.”