Ben tornat ‘Rock & Ríos’

“Qui estava, fa 41 anys, al Palau d’Esports?, preguntava, dissabte, Miguel Ríos al públic –7.500 persones– que no es va voler perdre la celebració, al Palau Sant Jordi, dels 40 anys del Rock & Ríos. “Però si tu ets molt jove! Segur?”, feia conya el músic de Granada, incrèdul en veure unes quantes mans aixecades de gent que aquell any mateix, potser també, va cantar Santa Lucía a les Rambles de Barcelona en un multitudinari i polèmic concert de benvinguda del Mundial de futbol –200.000 persones, i algun ferit– que, si no fos pel control de la situació de Ríos dalt l’escenari, hagués pogut acabar molt pitjor.

La gira de commemoració del sovint proclamat amb tota seguretat com “el disc en directe més important del rock a Espanya” va començar amb dos concerts el març del 2022 al Wizink Center de Madrid i, finalment, va arribar dissabte a Barcelona, on Ríos, acompanyat de set músics (entre els quals el guitarrista John Parsons, l’únic que va participar en el Rock & Ríos original) i diferents convidats (Gerard Quintana, Coque Malla, Leslie dels Sírex, Joana Amaro i un cor de rock), va resseguir de principi a fi un doble LP del què, factors emocionals a banda, potser encara se’n desconeix una mica la rellevància que va tenir a l’Estat en convertir definitivament el rock en una cosa mainstream. “Jo, aquella gira, la vaig anar a veure onze vegades”, deia, per exemple, Manolo García (El Último de la Fila) en un documental de l’any passat titulat Cruce de caminos. “El vaig veure la primera vegada i vaig pensar: aquí hi ha un professional, una persona ben plantada a l’escenari, amb una banda molt ben assajada i cuidant tot els detalls...”. “Miguel [Ríos] era l’exemple a seguir a tots els nivells”, afegia, per la seva part, Rosendo, que confessava també que el petit trosset de Maneras de vivir de Leño que s’incloïa a Rock & Ríos –i que, com la resta del disc, el granadí va recuperar dissabte a Montjuïc– li va fer guanyar en l’època més diners en concepte d’autoria que la discografia sencera de Leño. “Ell era sempre el primer a inventar-ho tot, també tècnicament, i a plantejar la possibilitat de fer aquí les coses com ja les feien a fora”.

Dissabte, i després d’escoltar una estoneta el Celebration de Kool & The Gang per megafonia, Ríos va començar el concert, naturalment, amb Bienvenidos (en els versos finals, Benvinguts, en català) i, durant poc més de dues hores, i als seus 79 anys, va comandar un concert que no va perdre en cap moment el ritme i en què les celebracions, com és lògic quan es retorna a coses de fa quaranta anys, van haver de conviure amb les absències: les que són fruit de l’heroïna (gran pandèmia en els anys de Rock & Ríos), evocades amb la col·laboració de Gerard Quintana a Un caballo llamado muerte; les d’un llarg reguitzell d’ídols del rock –de Big Mama Thornton a Roy Orbison, de Sinéad O’Connor a Patsy Cline– que el cantant, tot mostrant una jaqueta plena de petites calaveres, va voler honorar amb Los viejos rockeros nunca mueren; i la d’amics més pròxims, com ara Antonio Vega o Pau Donés, que van anar desfilant per la pantalla mentre el de Granada interpretava Mis amigos. Els moments àlgids, en tot cas, van ser els que figuraven en totes les travesses: Santa Lucía (cantada fins i tot pel personal de seguretat del Sant Jordi), Banzai (tan ferotge com fa 40 anys) i un Himno de la Alegría precedida per un contundent discurs de Ríos, que va fer valer la “bellesa humanista” de l’obra de Beethoven davant “el paorós soroll de la metralla que mata innocents” i va reivindicar la necessitat d’evitar les mitges tintes i prendre partit. “Jo estic amb Palestina i Ucraïna”. Gran nit.