Arts escèniques

Crítica

teatre

Carta al pare destruït

La reconciliació es fa possible quan el pare reconeix al fill que s’ha equivocat d’enemics

El director Thomas Ostermeier no només és un dels introductors de les grans pantalles (mantenint-ne l’ús) en l’escena teatral. Té la vocació de fer present a través de textos clàssics o nous (a vegades no teatrals, però sotmesos a la dramatúrgia corresponent) el malestar llargament arrelat en la societat europea contemporània: el racisme, l’homofòbia i altres formes d’exclusió perseverants, les desigualtats socials, el maltractament capitalista de la classe obrera, sovint desorientada pel que fa als seus enemics reals. Coses que a parer de l’escriptor francès Édouard Louis (autor de Qui a tué mon père/Qui va matar el meu pare i intèrpret de l’adaptació teatral representada recentment a El Canal, de Salt, dins de la programació de Temporada Alta) no és que no sapiguem, sinó que no volem veure. D’aquí, la seva col·laboració amb el director alemany es lliga a la voluntat compartida de mostrar-les perquè les afrontem. Ostermeier, com va abordar-ho en la seva posada en escena de La gavina, no ignora que veure-ho i confrontar-s’hi sovint només genera mala consciència, impotència i fins cinisme. Tanmateix, hi ha la convicció que s’ha de seguir mostrant amb l’esperança de la revolta.

Creient en la força moral i política del que diu i implicant-lo, a més, com a actor, Thomas Ostermeier, ha apostat de nou per Édouard Louis, jove escriptor d’impacte amb els seus textos d’inspiració autobiogràfica en què fa visibles les conseqüències, encara, del fet de ser homosexual (però també del racisme i del classisme) en un país europeu occidental. Fa cinc anys ja va arribar a Temporada Alta el seu muntatge Al cor de la violència, basat en un llibre de Louis (el cognom real és Bellegueule) que parteix d’una violació per mostrar la violència institucional a l’agressor pel fet de ser magribí: un cas incòmode. Qui a tué mon père, però, potser encara té més relació amb Retour a Reims, amb què Ostermeier va adaptar un assaig autobiogràfic del filòsof Didier Eribon, en què s’hi qüestiona el fet que, apartant-se de la seva família obrera que el menystenia pel fet de ser homosexual, va desenvolupar una vergonya respecte dels seus orígens.

Interpretant-se, doncs, ell mateix, i així recordant-se com el nen humiliat pel seu pare perquè no suportava que fos un “marieta”, Louis també fa present el seu desclassament per poder ser qui és, però a la vegada manté una consciència de classe: el pare va ser víctima de la seva ideologia masculina, que no només va crear-li prejudicis, sinó que va fer que no se sotmetés a l’obediència escolar per tenir un altre futur; però el seu cos va ser destruït per l’explotació capitalista i, un cop va patir un accident laboral, per totes les retallades dictades per polítics, que, siguin de dretes o d’esquerres, han propagat que els “assistits” són una càrrega social. Això fa que aquesta “carta al pare”, com es podria definir el text que Louis diu en escena iniciant-se amb molta desimboltura com a actor, contingui un lament, però sobretot una denúncia que pot ser considerada pamfletària. Tanmateix, potser té raó Louis (i Ostermeier) en considerar que s’han de dir els “noms” dels culpables al servei dels interessos d’altres: Chirac, Sarkozy, Hollande, Macron. Això fent teatre del bo a través de la paraula, del cos, de la pantalla que mostra velles (i reveladores) fotografies i imatges en moviment que metaforitzen l’esdevenir de la vida. I no pas sense esperança: la reconciliació es fa possible quan el pare reconeix al fill que s’ha equivocat d’enemics i que hi ha una revolta pendent.

Qui a tué mon père (Qui va matar el meu pare)
Autoria i interpretació: Édouard Louis
Direcció: Thomas Ostermeier
Dissabte, 28 d’octubre, a El Canal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Pat Metheny i Kamasi Washington, al Festival de Jazz de Barcelona

barcelona
MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal