Llibres

TOT RECORDANT

La vigència de Marià Manent

El poeta, mort fa 35 anys, viu una etapa de reconeixement en el 125è aniversari del seu naixement

Precisament avui fa 35 anys que Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898 – 1988) moria a casa seva, al carrer Craywinckel, a l’edat de 89 anys, quan només li faltaven tres dies per arribar als 90. Manent va formar part del grup dels principals poetes noucentistes, un grup cohesionat però heterogeni, com el seu mestre Josep Carner, Carles Riba, Jaume Bofill i Mates Guerau de Liost, J.V. Foix (a cavall entre el noucentisme i l’avantguardisme), Josep Maria López-Picó i Tomàs Garcés, el benjamí. Tots ells, juntament amb molts altres intel·lectuals, crítics literaris, novel·listes, traductors i periodistes, tingueren la sort de veure com noucentisme cultural i noucentisme polític (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch...) convergiren amb un objectiu: construir un model de país sòlid, model que encara no ha estat superat.

Els crítics han qualificat l’obra poètica de Manent com a breu, concisa i de les més homogènies de la literatura catalana; han ressaltat l’excelsitud dels seus dietaris, i sobretot la d’El vel de Maia. Dietari de la guerra civil (1936-1939) (1975), guanyador del premi Josep Pla; i l’han posat com a exemple a seguir pels seus textos de crítica literària i com a traductor, sempre impregnat d’una extrema sensibilitat.

Manent, que amb els anys evolucionaria cap al simbolisme i la poesia pura, es va donar a conèixer amb La branca. Poemes (1916-1918) (1918), i continuà amb La collita en la boira (1920), L’Ombra i altres poemes (1931) i, després d’un salt de 30 anys, La ciutat del temps (1961). El 1986 publicà la Poesia completa (1916-1986), la segona edició de la qual inclou nous poemes d’El cant amagadís. L’obra en prosa comprèn quatre dietaris: Montseny (Zodíac d’un paisatge), 1948; A flor d’oblit, 1968; El vel de Maia, 1975; i L’aroma d’arç. Dietari dispers (1919-1981), 1982, i també diversos llibres d’assaig i crítica literària i artística, com Notes sobre literatura estrangera (1934), Notícies d’art (1981) i Rellegint (1987). Traduí al català i al castellà multitud d’autors, com Rupert Brooke, Dylan Thomas, William Blake, Wang Wei, Rainer Maria Rilke, William Butler Yeats, Emily Dickinson i Rudyard Kipling (El llibre de la jungla ja ha arribat a les 20 edicions). Entre 1976 i 1987 publicà una cinquantena d’articles de crítica literària al diari Avui.

Fou marxant d’art i durant uns quants decennis fou el director literari d’Editorial Joventut –que enguany compleix 100 anys– on, juntament amb Conxita Zendrera, ajudà a importar el còmic Tintin a la cultura catalana. El seu fill Albert Manent n’escriví la seva biografia íntima i literària (Planeta, 1995), guanyadora del Premi Ramon Llull, i Miquel Batalla la bibliografia (PAM, 1993).

La prova que l’obra de Marià Manent i, per tant, la seva figura, continuen essent vigents, és la quantitat de fets i accions “manentianes” que s’esdevenen any rere any. Per exemple, les reedicions dels seus llibres i de les seves traduccions, des d’una edició infantil-juvenil bellíssimament il·lustrada d’El llibre de la jungla (Símbol Editors, 2016) fins a la publicació de L’aire daurat / Com un núvol lleuger. Interpretacions de poesia xinesa (Adesiara, 2020). I estan en marxa la reedició dels seus Dietaris complets, que va aplegar Sam Abrams el 2000, i les poesies d’Emily Dickinson traduïdes per ell, així com, per a una mica més endavant, una tercera edició d’El vel de Maia i una quarta edició, ampliada, de la Poesia completa.

D’ençà de la seva mort, s’han publicat fins a quatre tesis sobre la seva obra (Montserrat Roser, Jordi Marrugat, Maria Eugènia Perea i Fina Anglès) i diversos treballs de fi de grau i de fi de màster, alguns escrits per besnets seus, que resideixen a Catalunya o a Suïssa. Avui dia existeixen tres rutes literàries actives en indrets on va viure, com l’Aleixar (Baix Camp), Premià de Dalt (Maresme) i Viladrau (Osona), impulsades, respectivament, per Fina Anglès, el recentment desaparegut Enric Vila, i Fina Manent, i Mar Olivé i Joan-Marc Ramos. És proper en el temps l’agermanament literari entre els pobles de l’Aleixar i Viladrau (12-11-2022) per la seva figura, i se’n preparen més. S’han inaugurat nous nomenclàtors amb el nom del poeta.

El premi de poesia Marià Manent que atorga cada any l’entitat Arts i Lletres de la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt, amb el suport de l’Ajuntament, ha arribat a la 47a edició, el guanyador del qual ha estat Raimond Aguiló, convertint-se, així, en un dels premis de poesia en català més antics del país. Continuen les peticions de musicació de poemes de Manent o traduïts per ell, mentre que diversos estudiosos publiquen correspondències parcials del seu extens epistolari o parlen del crític literari en els seus llibres (són els casos recents de Daniel Giralt-Miracle, Jordi Llavina i Joan Safont).

El passat 4 d’octubre l’Edifici Josep Carner de la Universitat de Barcelona acollia la Jornada Marià Manent, amb motiu dels 125 anys del naixement del poeta, organitzada per Francesco Ardolino, Jordi Marrugat i Andrea Montoya, tots tres grans coneixedors de l’obra de l’escriptor noucentista. Cal destacar que a la jornada hi van participar deu ponents, la majoria dels quals noves fornades de gent jove que en reivindiquen l’obra: Arnau Vives, Gemma Pellissa, Blanca Ripoll, Andrea Montoya, Andrea Pereira, Fina Anglès, Francesc Parcerisas, Susanna Rafart, Jordi Llavina i Raquel Santanera.

Totes les seves ponències, juntament amb set textos més, entre els quals s’hi compten estudiosos veterans de l’obra manentiana com Àlex Susanna i Vicenç Llorca, president del jurat del premi de poesia, formaran part d’un volum monogràfic que publicarà Edicions de la Revista de Catalunya a principis de l’any vinent. I encara el proper cap de setmana del 25 i 26 de novembre, tindran lloc, al poble de l’Aleixar, una gimcana sobre el pintor Joaquim Mir i Marià Manent i, juntament amb el poble de Maspujols, un acte lligat a la ruta pictòrico-literària d’ambdós municipis. És una bona manera de coronar aquest final d’any manentià, que continuarà el 2024.

De tot plegat, i en l’escaiença d’aquest 125è aniversari del naixement del poeta, en podem extreure diverses lliçons: que el país culturalment és viu i continua viu, que el llegat de molts dels nostres referents literaris perviu i que, si ho fa, és perquè és evident que existeix un relleu generacional, tant d’estudiosos joves com de públic. No cal dir que la família Manent està molt contenta i agraïda per tot aquest interès i estima per la figura i obra de Marià Manent, una persona discreta i suau en les formes que va deixar bons records i una forta empremta cultural en el país.

(*) Filòleg i historiador. Net de Marià Manent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Pat Metheny i Kamasi Washington, al Festival de Jazz de Barcelona

barcelona
MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal