ficció
Autòpsia d’una parella
Justine Triet va guanyar la Palma d’Or de Canes amb ‘Anatomía de una caída’, radiografia d’un matrimoni a través d’un judici mediàtic
“He conegut molts advocats que diuen que la veritat no els importa”, diu Justine Triet
“Els judicis projecten una mena de moral, d’enjudiciament sobre la nostra forma de vida”
Una casa en un paratge nevat, solitari i idíl·lic, en una vall dels Alps francesos. Després d’atendre una entrevista, una escriptora i el seu fill cec es troben amb el cadàver del marit i pare davant la porta d’entrada, damunt la neu. L’ha assassinat ella? S’ha suïcidat? Ha tingut un accident quan feinejava al segon pis? Quina és la veritat? “He conegut molts advocats que diuen que la veritat no els importa”, afirma, contundent, Justine Triet. Amb Anatomía de una caída , el seu quart llargmetratge de ficció, aquesta cineasta francesa nascuda el 1978 a Fécamp (departament del Sena Marítim) ha guanyat la Palma d’Or de Canes.
En el passat festival de Sant Sebastià, la cineasta va comentar davant d’un petit grup de periodistes: “Quan vam començar a escriure amb Arthur Harari, el coguionista, vam pensar que l’apassionant d’aquesta història és que parla d’una autora que escriu llibres i que, per tant, pot manipular el relat. El seu advocat diu que intentaran trobar el relat adequat per guanyar. És cínic, és violent, però és així.”
En els judicis, doncs, i en la vida, la veritat sovint no és el que més importa: “Hi ha molts documentals que en parlen, però no només als Estats Units. A França és igual. La veritat queda apartada. Per això hi ha molts pocs advocats amics dels clients. Defensar un amic és molt difícil, perquè llavors vols saber si allò que diu el client és veritat o no. En aquesta història, la veritat és en el centre i es creen dos relats que van paral·lels, voregen la veritat, però mai no l’arriben a tocar. I això és molt violent per a l’acusat o fins i tot per a la víctima.”
El focus a la parella
Però Justine Triet no posa el focus a analitzar el sistema judicial, ni a fer l’anatomia de la caiguda del marit de la protagonista, com indica el títol. El film és sobretot una dissecció del matrimoni: “El tema realment és la parella: Què significa ser una parella avui en dia? Com es pot reinventar aquesta manera de ser parella? Havia de trobar la forma d’entrar-hi i vaig pensar que ho podria fer a través del jutjat, del tribunal.”
El thriller judicial ofereix una perspectiva interessant: “El que m’apassiona d’aquests tipus de pel·lícules sobre el món judicial, a França, a Espanya, a Itàlia, és com realment es projecta una espècie de moral, un enjudiciament sobre la nostra forma de vida, perquè no tenen prou elements per acabar d’aclarir realment el que va passar.”
L’excel·lent actriu alemanya Sandra Hüller, que interpreta el seu paper sobretot en francès i anglès, crea el personatge d’una escriptora empoderada i lliure: “No només la jutgen per haver matat el seu marit, la jutgen perquè és una dona poderosa, bisexual, autònoma, que no demana perdó. Pel fet que sigui escriptora, és algú que sap fer servir el relat i pot semblar amenaçadora, podria realment tenir les armes per simular alguna cosa.” En aquest sentit, a Justine Triet li interessa molt “el tema de la bona o mala víctima”. “Sempre és més fàcil ser simpàtic amb algú feble, mentre que algú que és fort, que sembla intel·ligent i domina, és molt més amenaçador.”
Justine Triet ha transitat dels documentals dels seus inicis a les comèdies i drames dels seus llargs. En aquest nou film, s’endinsa en el thriller judicial. “Penso sempre en una frase de Truffaut, que deia que, quan feia una pel·lícula, la feia contra l’anterior, no després de –reflexiona–. Amb Anatomía de una caída tenia la necessitat de fer una pel·lícula de gènere, i vaig pensar que havia de ser molt personal. He construït la pel·lícula intentant anar més enllà del clixé.”
