Cinema

Cinema

Que bonic és el Nadal, a la pantalla

Hi ha un subgènere de films nadalencs d’encendre la llar de foc, manteta i sofà

Nadal és sinònim de tradició. I per a tradicions, que aquests dies tan assenyalats les cadenes de televisió projectin Que bonic és viure (It’s a wonderful life). O encara millor, que es projecti als cines, com fa dues dècades ho celebren al Cinema Truffaut de Girona, en un acte benèfic i multitudinari que acaba amb els espectadors compartint una xocolatada de germanor.

I és que la pel·lícula de Frank Capra, protagonitzada per James Stewart, representa tot allò que sintetitza l’esperit nadalenc més pur: ser una bona persona (massa, en el cas de George Bailey) i, per què no, creure en la màgia ni que sigui per un dia. D’aquí que aquesta obra cinematogràfica encapçali des de fa anys i panys les llistes de millors pel·lícules ambientades al Nadal. Bé, en plena disputa pel tron amb La jungla de cristal (Die hard), el film d’acció de Bruce Willis que sol guanyar el vot popular com a millor pel·lícula nadalenca de tots els temps. Mai no ens cansarem de gaudir amb John McLane llançant al buit el malvat Hans Gruber des de la planta 30 del Nakatomi Plaza el dia de Nadal. “Yippee-ki-yay, fill de p...!”

Nadal, però, també és sinònim de consumisme. I, com a bon mirall de la societat que és el cinema, aquest es reflecteix en les pel·lícules. Parodiant-ho, com aquell pare que encarna Arnold Schwarzennegger desesperat però amb recursos, disposat a tot i més per comprar l’última joguina que queda per regalar-la al seu fill a Un padre en apuros (Jingle All the Way). O simplement explotant el gènere i convertint-ho en una paròdia sense voler i sense vergonya, com aquest lot inacabable que produeix l’empresa Hallmark. Sí, aquella empresa que fa marcs de fotos i que, des de fa temps, produeix pel·lícules per a un canal propi de programació familiar. La fórmula és senzilla però efectiva: poble petit, neu, un home i una dona d’èxit que ha d’anar per alguna raó a un poble X i s’adona que en realitat no és feliç i coneix l’amor de la seva vida. Són gairebé clòniques i les parelles apareixen a les portades vestides amb jerseis que regalaries al teu pitjor enemic (el teu cunyat, per exemple?).

Aquí, a diferència del film de Capra, el miracle no és salvar un home de voler morir, ni que un àngel es guanyi les ales, sinó que una parella trobi l’amor. Un patró fix que canvia poc per no dir gens i cada Nadal milions d’espectadors consumeixen com aquests torrons que trobes a tots els supermercats i menges encara que no t’agradin. Tot un assortiment d’aquest subgènere romàntic no apte per a diabètics, que nodreix les plataformes d’estrímming i les cadenes de televisió solen programar havent dinat perquè les migdiades d’afartament siguin antològiques. Fan riure de dolentes que són i els guionistes –o potser és el ChatGPT?– les escriuen a tant el quilo.

Són productes que ofereixen un estrany confort que només pots consumir per aquestes dates. Encendre la llar de foc (si en tens) o la calefacció, manteta i sofà. Però, si voleu molta més substància cinematogràfica sense deixar de banda el romanticisme, us proposem recuperar títols com ara l’entranyable Tens un e-mail, l’exemplar Love actually i la molt reivindicable The Holliday, tres propostes que mai no ens cansarem de veure i que dosifiquen el sucre per oferir un producte que té matèria prima de primera.

Si voleu mantenir la qualitat, us recordem que també estan ambientades en el Nadal: Els amics de Peter, de quan podies recomanar Kenneth Brannagh; L’apartament, l’obra mestra de Billy Wilder; Carol, l’amor sense fronteres amb què s’enfronta Cate Blanchett; Fanny i Alexander, el clàssic de Bergman i que no voldries que s’acabés mai el Nadal, i els dos testaments cinematogràfics de dos mestres com són Els dublinesos de John Huston i Eyes wide shut de Stanley Kubrick. Així com Arma letal, en què sonen cançons com ara Jingle Bell Rock i I’ll be home for Christmas i The first Noel, que animen la festa.

I si teniu mainada a casa, per si no en tenen prou amb les joguines que els cagarà el tió o portarà el Pare Noel, segons la tradició que feu, hi ha films imprescindibles per gaudir en família: començant per Sol a casa, perquè els nens aprenguin què han de fer si mai us els oblideu sols i uns lladres els volen entrar a robar, i Gremlins, perquè sàpiguen que no s’han de regalar mascotes per capritx i menys comprar-les als xinesos o, pitjor, no fer cas de les instruccions que ens donen. Malson abans de Nadal podria afectar-los si són massa petits; en aquest cas, millor Klaus, que és una altra meravella animada. I, és clar, Polar Express, ¡Vaya Santa Claus! Elf i Els Muppets a Conte de Nadal.

I ja ens lapidaran per recomanar-la: La vida de Brian, perquè sempre està bé saber més sobre la vida de Jesucrist –no debades és el que se celebra, oi?– i que no ens passi com als Tres Reis del film, que només començar (Mare de Déu Senyor!) s’equivoquen de pessebre. I perquè sempre és recomanable mirar el costat bo de la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona