Arts escèniques

TEATRE

Lluís Homar reflexiona en català al Romea en una producció del Teatro Clásico

El Teatro Clásico presenta un díptic de literatura mística amb ‘Alma y palabra’ i ‘El templo vacío’

És la tercera temporada de la companyia al teatre que dirigeix Josep Maria Pou

Quan Lluís Homar va accedir a la direcció de la Compañía del Teatro Clásico ja va advertir que calia ampliar el repertori a tots els autors del segle XVI, indistintament de la llengua en què s’expressessin. Ara, Homar barrejarà el castellà dels textos originals, amb el català de Raimon Llull i Jacint Verdaguer i les seves reflexions que brotaven de la primeres lectures d’El templo vacío.

A partir d’avui, al Romea, representa Alma y palabra, sobre la poètica mística de San Juan de la Cruz, que ja es va poder veure al Temporada Alta el 2020. La setmana vinent (del 13 al 18 de febrer), estrena a Catalunya, El templo vacío, una peça que insisteix en la mística tot alternant textos de diverses religions (àrab, jueva i cristiana) amb un quartet que canta partitures de J. S. Bach. En aquesta peça, Homar improvisava les reflexions que li provocaven els textos i la dramaturga Brenda Escobedo les va integrar al text. La codirectora demanava que li traduís al castellà. Ara, Homar ho podrà fer des de la llengua materna. De fet, per a la producció original la veu de Verdaguer i de Ramon Llull es pronuncien en català i se sobretitula en castellà.

La temporada al Romea és una aventura. Fins ara, mai havia entrat el català sense sobretítols a El templo vacío, i mai s’havien programat seguits les dues produccions que en realitat els separen quatre anys. És cert que és un díptic que respon a una intenció molt similar. De fet, a Alma y palabra el vers de San Juan de la Cruz, “un veritable antisistema”, aclareix Homar, es combina amb la partitura de Frederic Mompou. Els germans carmelites el van arribar a empresonar pertorbats per les seves reflexions panteistes. Afortunadament, Santa Teresa de Jesús el va ajudar a escapar i va poder escriure alguns versos, que sense dret a paper ni llapis en la cel·la havia hagut d’aprendre de memòria. Per a Emili Brugalla, que interpreta partitures de Mompou acompanyant el mateix Homar i Adriana Ozores, “si San Juan de la Cruz hagués nascut després del Renaixement seria artista; i Mompou, si hagués nascut al Renaixement seria un sant: tots dos són taumaturgs del sagrat, transformen les persones”. A Alma y palabra, es convoca també la pintura del Crist, de Velázquez.

A El templo vacío el lirisme místic “és un enfrontament espiritual” a la rigidesa de l’Església, diu Escobedo. Uneix totes les veus la recerca per transcendir. La literatura dIbn Arabi, del mestre Eckhart, com de Santa Teresa de Jesús o Calderón de la Barca són com un manual de vida. Volen difondre els seus pensaments per procurar un bàlsam vital a la societat, comenta Brugalla. Per a Homar, la societat racional i científica anuncia el seu esgotament i cal redimir-se en la mística per entendre que “la vida és moviment”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música, teatre i humor

Joel Díaz obre avui el festival Límbic a Santa Coloma de Gramenet

santa coloma de gramenet
LLIBRES
LLIBRES

Les setenes jornades Transversal se sumen al centenari de la mort d’Àngel Guimerà

el vendrell

L'art català desaparegut

Barcelona

Veu arrossegada del carrer

Barcelona
Ryûsuke Hamaguchi
Director de cinema

“Cada generació deixa els problemes per a la següent”

Barcelona
Ferran Palau
El músic de Collbató presenta disc i curtmetratge

“Sense idees boges, el país, culturalment, no avançaria”

Barcelona
Art

Patricio Reig indaga a La Mercè en la dialèctica de la mirada

Girona
Crítica

Passió per l’òpera

Crítica

L’humanisme que defensa la naturalesa