Expressionisme a Barcelona

L’atzar, que té molt poc de casualitat i molt de causalitat, va fer coincidir en els mateixos dies les programacions de L’Auditori i el Gran Teatre de Liceu amb unes obres concomitants i ressonants estèticament parlant: El castell de Barbablava (1911), de Béla Bartók (1881-1945), i Erwartung (1909), d’Arnold Schönberg (1874-1951). La primera es va poder escoltar, divendres, al bell mig de les dues representacions d’Orgia, d’Hèctor Parra, en versió concert amb una interpretació estratosfèrica que, a més de fer gaudir amb la prestació vocal dels dos immensos solistes vocals, el baix baríton Nicholas Brownlee i la mezzo Victoria Karkacheva, va ratificar que el pas de Josep Pons com a director de l’orquestra liceista deixa un important llegat. Un llegat en forma d’orquestra perfectament construïda i on el director que el succeeixi es trobarà amb una bona matèria prima per desenvolupar el projecte i ja no patir per construir-la sonorament. Llàstima de l’acústica liceista, que, ara per ara, deixa fora de la petxina acústica la corda, amb les conseqüències d’equilibri sonor que se’n deriven. També sobta que resultats tan brillants com l’escoltat divendres no hagin tingut la seva traducció en un enregistrament discogràfic, i sabem que hi havia la possibilitat, però pel que sembla les directrius directives de la casa van per una altra banda i el tema de la negociació dels drets audiovisuals del cor i de l’orquestra resta, a hores d’ara, encallat. Va ser una veritable experiència estètica l’escolta de l’orquestra liceista amb aquesta obra expressionista que no seria estrenada fins set anys després de la seva creació, el maig de 1918 a Budapest, i que ens trasllada a les pors i els terrors psicològics dels anys previs a la Primera Gran Guerra. No menys lligat als mateixos estats psíquics és el monodrama, també expressionista, Erwartung, del qual enguany es commemora el centenari de l’estrena, el juny de 1924 a Praga. L’OBC va saber treure el millor de si mateixa amb una excel·lent direcció d’Eun Sun Kim, a punt de debutar amb la Berliner Philharmoniker, i l’imponent veu, d’adscripció wagneriana, de Heidi Melton.