Ricky Gil i Biscuit, un bon treball d’arqueologia

Divendres, al Casinet d’Hostafrancs, i en la sessió probablement més electrificada dels gairebé trenta anys història del Barnasants, Ricky Gil (Brighton 64, Top Models, Matamala) i els vilanovins Biscuit, amb llauna de cervesa rere llauna de cervesa, van presentar els apetitosos Artefactes sonors de l’underground català (1964–1979), una col·lecció de tresors amagats del rock català dels anys seixanta i setanta del segle passat –de Melodrama a Ia & Batiste, de Pau Riba i Gato Pérez a Pep Laguarda i Guillermina Motta– que, malgrat ser veritables perles, romanen, en molts casos, perdudes en el túnel del temps.

El concert, amb la moianesa Namina de veu convidada en moltes cançons, no únicament va servir per confirmar el bon paladar de Gil i els Biscuit sinó per tornar a veure dalt d’un escenari, ni que fos per uns minuts, a Dionís i Toni Olivé del grup Melodrama (vells còmplices de Sisa, dels quals van recuperar Tu, jo i el Tibidabo, que mai no s’havia fet en català) o perquè Jordi Paniagua –que, l’any 1970, abans de dedicar-se quaranta-cinc anys a la medicina, va gravar un disc senzill amb els Om de Toti Soler– pugés, més de mig segle després, a un escenari. “Vull agrair-li al Ricky que m’hagi tret del silenci!”, va dir el senyor metge abans de cantar, tot sol amb Gil, a qui fa uns mesos ni tant sols coneixia, Un desig antic.

Dionís Olivé, de Melodrama, recuperant amb 72 anys una cançó de quan en tenia 27, també li va agrair al germà petit dels Brighton 64 aquest “bon treball d’arqueologia” i, de l’essència de tot plegat, en va quedar constància, altrament, quan Gil va demanar als espectadors (la major part dels quals, melòmans empedreïts, com ho demostrava el fet que haguessin anat al Casinet després de firar-se a Discos Revólver o Disco 100) si algú sabia “alguna cosa més” d’Els Xocs, grup del qual van adaptar la seva versió en català del Milk Cow Blues dels Kinks (Més enllà) tot i haver-ne tingut, més aviat, “poca informació”.

El concert, que havia començat amb tres talls de l’anterior col·laboració discogràfica entre Gil i Biscuit, Infinites rutes invisibles (un dels quals, Dues obres mestres, ideal per escoltar just després del Ragged Glory del Cavall Salvatge de Neil Young), va incloure també lectures de Jo em donaria a qui em volgués (Bonet), Els esnobs (Motta), Anna (Ia i Batiste) o Al matí just a trenc d’alba (Riba), entre d’altres, i va tancar-se amb Gil repescant algun dels seus últims temes en català amb Brighton 64 i Biscuit, que van tenir el gest de recordar a Dennis Thompson (bateria de MC5), mort divendres, deixant les coses ben clares: “En catalans potser sí, però, a nosaltres, en underground... no ens guanya ningú!”.