Un pianista finès

Cal elogiar l'aposta del Palau de la Música per un cicle de piano. Potser per començar amb una bona entrada calia haver escollit altres pianistes més coneguts del mateix cicle i no pas presentar el jove Olli Mustonen. En l'escrit del programa de mà destaquen la seva originalitat dient que “està convençut que cada actuació ha de tenir la frescor de la primera vegada”. No sé si per certificar-ho, però va fer un recital sempre amb la partitura al davant. Hi havia fragments que –malgrat haver-ne fet un enregistrament – semblava llegir per primera vegada, plens de petits forçaments o subtils vacil·lacions. Àdhuc la peça de propina la va tocar amb partitura. L'altra originalitat és que, apuntant-se com quasi tots a aquest corrent clerical de vestir de negre, aprofitava per eixugar-se la suor del front no en un mocador sinó, amb un moviment circular, a la màniga de la camisa.

Nascut a Hèlsinki, en la confecció del programa semblava patir de la síndrome d'Estocolm ja que va dedicar-lo només a compositors russos. Rússia, que tants anys va ser l'ocupant i el veí amenaçador de Finlàndia, nodria doncs el programa que va començar amb unes obres menors de Txaikovski, Les estacions, op. 37, en què dedica una peça a cada mes de l'any, encàrrec d'una revista que les publicà mensualment l'any 1876. Tampoc els Preludis de Rodion Shchedrin ni els d'Aleksandr Scriabin, a part de la seva complicació, van elevar el nivell del recital, que va florir en la segona part amb dues altres peces, extraordinàries, de Scriabin: La sonata per a piano núm. 10 op.70 i Vers la flamme, op.72, amb les quals vam aconseguir oblidar que tocava amb partitura.