Cardar
Demà: Déu
Les llengües necessiten un verb vulgar per designar les relacions sexuals. En anglès, aquest verb és fuck. Ara bé, en català, quin tenim? N'hi ha uns quants, però els més usuals són cardar i follar.
Cap de les dues solucions és satisfactòria: cardar resulta literari i dialectal, mentre que follar té connotacions urbanes i castellanitzants. Per alguns parlants, cardar resulta massa exòtic, mentre que per altres follar té uns matisos violents. Violents? Doncs sí: cardar significa pentinar la llana amb l'instrument anomenat carda; follar, en canvi, vol dir prémer, aixafar, trepitjant, sobretot els raïms (d'aquí ve aquella dita que Pau Riba va introduir a la cançó Simfonia núm. 2: d'uns déus, d'uns homes: “Si avui fem verema, demà follarem”).
Com ho solucionen els escriptors catalans? En els textos anteriors a la guerra, follar significa només trepitjar o avortar. Darrerament, però, utilitzen follar escriptors tan solvents com ara Jordi Puntí a Maletes perdudes i Toni Sala a Marina. No són pas menys solvents Manuel Baixauli, Jaume Cabré, Joaquim Carbó, Anna Carreras, Joan-Lluís Lluís, Antoni Mas Busquets, Lluís Muntada, Emili Olcina o Ramon Erra, que cobreixen tots els dialectes del català i opten per cardar.
“Qui no carda a Olot no carda enlloc” és una frase que ha fet fortuna. Potser per això més d'un està convençut que aquest verb és privatiu de la capital de la Garrotxa. I, no obstant, el fan servir els escriptors més barcelonins de la literatura recent, llavors moderns i ara vintage, com Terenci Moix a Tartan dels micos amb l'estreta de l'Ensanxe (“Que ben cardada vas, nena”) i Montserrat Roig a L'òpera quotidiana (“L'única veu que m'era amiga era la de la Janis Joplin, sobretot quan diu allò que ha cardat amb cinquanta homes i que no n'hi ha cap que li faci companyia”). L'any 2005 l'editorial Empúries –instal·lada en ple Raval barceloní– va traduir el recull de relats de Charles Bukowski titulat The Fuck Machine com La màquina de cardar.
Cadascú pot optar pel vulgarisme que trobi més natural, com ara pitjar, boixar, muntar, xinar, cucar, folgar o fotre. Els més cursis poden fer l'amor, que tot just fa cinquanta anys volia dir festejar. Darrerament alguns parlants influïts per l'anglès fan sexe o tenen sexe. Algú deu estar pensant que considerar cardar com un verb plausible és un símptoma de personalitat vintage (o dialectal, que a vegades ve a ser el mateix). La potència del verb cardar, en tot cas, no s'esgota en l'àmbit eròtic, sinó que funciona com a sinònim vulgar de fer –o sigui, de fotre–, gairebé sempre vinculat a accions no gaire agradables. A la pel·lícula Pa negre, quan l'Andreu és despertat sense contemplacions, la seva primera frase del dia és: “Què cardes?” A Bed and breakfast, Els Amics de les Arts també utilitzen una de les accepcions no sexuals del verb: “I els dos tindran aquella sensació de voler cardar el camp / però s'esperaran i l'endemà encara esmorzaran.”
No cardeu el préssec i fins demà.
