estrena
victòria combalia
Energia, emoció, empatia
L'artista de la ‘performance', Marina Abramovic, protagonitza el documental ‘The artist is present', dirigit brillantment per Matthew Akers, en el qual es narren els preparatius i les interioritats de la mostra de la creadora al MOMA. L'artista es va estar asseguda davant els espectadors mentre va durar l'exposició
Marina Abramovic és una de les grans figures de la performance. Amb aquest nom designem una sèrie d'actes artístics en què s'utilitza el cos i l'acció per expressar una idea. Les performances, que als anys 60 i 70 anomenàvem accions, poden ser simples o complexes: poden planejar-se al mil·límetre o deixar pas a l'atzar; poden realitzar-se únicament un cop o diverses vegades, fins i tot per un artista que no sigui el creador de la idea. Tenen el seu precedent en les accions dadaistes i futuristes i encara que puguin semblar-nos teatrals, estan molt allunyades del teatre en el sentit que els artistes no interpreten, sinó que experimenten realment els processos proposats per ells: respirar, caminar, menjar, dormir, resistir proves doloroses, interactuar amb persones o animals, protestar, simbolitzar. La idea principal de la performance és la de la comunicació amb una audiència a qui provoca una percepció més gran d'ella mateixa, del seu entorn físic o en relació amb conceptes socials o polítics.
Abramovic és filla d'un general de l'exèrcit de Tito que després va ser jutge i d'una partisana que va educar la seva filla severament i totalment mancada d'afecte. Influenciada per l'ambient familiar, va arribar a ser secretària del Partit Comunista a l'Acadèmia de l'Art però de seguida es va desil·lusionar amb la política oficial del partit. Les vivències de la seva infància i joventut, malgrat les comoditats d'una família privilegiada, van ser traumàtiques i segurament són a la base d'alguns dels seus treballs, que posen a prova la resistència del cos davant el dolor. Els seus pares no es parlaven, l'esbatussaven amb freqüència, li controlaven tots els seus actes i la seva mare va voler matar-la quan algú li va dir que la seva filla es mostrava nua en un museu.
Des del 1975, Abramovic va fer accions amb el seu company sentimental, Ulay, en les quals, seguint la idea d'Artaud d'un teatre catàrtic, el risc i el dolor eren components principals. Es van bufetejar durant vint minuts, van fer xocar els seus cossos nus violentament, van unir els seus cabells i van estar lligats setze hores i es van col·locar en una estreta porta de museu, també nus, fent que els espectadors passessin entre ells fins que hi va anar la policia i els va detenir (l'acció va tenir lloc a Itàlia als anys 70). Les seves accions posseeixen una gran claredat conceptual i una concentrada energia que l'ha fet objecte de gran admiració per part del públic d'art contemporani. Recordem, per exemple, Ritme 5, on ella s'estava una hora i mitja dins d'una estrella de cinc puntes en flames.
Esquelets i serps
A Trencant el mirall s'estava estirada nua amb un esquelet sobre del seu cos, que es movia al mateix temps que la seva respiració i a Caps de drac s'estava asseguda i immòbil durant una hora mentre cinc serpents pitons l'envoltaven i s'enfilaven pel seu cos. A la Biennal de Venècia del 1997 va realitzar Balkan Baroque: vestida, de blanc, netejava 1.500 ossos de bou, que encara tenien adherits trossos de carn, durant quatre dies: una impressionant metàfora de la guerra dels Balcans.
A L'artista està present es va estar tres mesos asseguda en una cadira del MOMA mirant els espectadors que s'asseien, un a un, davant d'ella. L'acció traspua espiritualitat, emoció i empatia, i la pel·lícula homònima recull fidelment els preparatius mentals i psicològics de l'artista, així com la reacció dels seus coprotagonistes. Perquè l'audiència, el públic, com diria Duchamp, també és en certa mesura autor de la peça.
