Cinema Critica

crítica

imma merino

Com vendre democràcia

Pablo Larraín coneix molt bé el món publicitari: és un dels membres fundadors i actius de Fabula, una empresa que, dedicada també a la producció cinematogràfica, fa vídeos publicitaris que podria realitzar el protagonista imaginari, sent una síntesi de diverses personalitats reals de l'època, de No, el film amb el qual el jove cineasta xilè aborda les campanyes (sobretot la del “no”, però també la del “sí”) pel referèndum del 1988 que el criminal Pinochet va convocar per autoplebiscitar-se. Tanmateix, va guanyar el “no”, defensat per una concertació de partits de l'oposició que després va governar el país durant vint anys, si bé el dictador va continuar al capdavant de les forces armades imposant la llei del punto final per la qual tots els repressors, torturadors i assassins havien de quedar impunes.

El cas és que René Saavedra, el protagonista del film, que encarna el mexicà Gael Garcia Bernal amb suposats fins comercials, és un jove publicista sense gaires conviccions ideològiques que, dins de la ficció amb què es recrea un fet, assumeix l'encàrrec de dissenyar els espots de la campanya del “No”. Quan li presenten els vídeos anteriorment realitzats, que fan referència als desapareguts a causa de la repressió de la dictadura, el publicista es posa les mans al cap: no guanyaran si parlen de morts, si recorden el passat sinistre de la dictadura. Si volen guanyar (i ell ho vol fer, sobretot per un repte personal i una voluntat autopromocional) han de vendre somnis i una promesa de felicitat futura als potencials consumidors. Saavedra ho té clar: la democràcia s'ha de vendre com qualsevol altre producte. Que les seves idees siguin afins a les estratègies de la comunicació política, tal com la coneixem, dóna certa mesura de l'exercici real (no precisament ideal) de la democràcia. Que el “No” guanyés al ritme de la tornada Chile, la alegría que viene apunta que el canvi polític, de manera semblant a tantes transicions, va construir-se en el terreny fràgil i equívoc de l'oblit, que, tanmateix, no cura les ferides d'una societat sotmesa al terror.

Partint de l'obra de teatre Referendum, d'Antonio Skármeta, Pablo Larraín hi dóna una volta cinematogràfica (o potser s'hauria de dir audiovisual) filmant intencionadament amb ¾ UMatic, format dels anys vuitanta; també, aportant al film una dimensió documental, utilitzant de manera intel·ligent i pertinent materials d'arxiu de la televisió xilena, sobretot informatius, i els clips propagandístics reals de la campanya, entre els quals un que vol mostrar Pinochet com si fos l'avi protector de tots els xilens i, evidentment, el cèlebre Chile, la alegría que viene, una manifestació del kitsch: la democràcia venent-se a través de la publicitat més idiota. Larraín sap de què parla i, amb consciència o no, la seva part de cineasta aporta una reflexió crítica sobre la transició política xilena i també al seu treball com a publicista.

Revisió
Amb No, Pablo Larraín continua revisant el passat recent del seu país després de les pel·lícules Tony Manero i Post-mortem.
NO
Direcció: Pablo Larraín Intèrprets: Gael García Bernal, Luis Gnecco, Néstor Cantillana, Gènere: Drama històric Països: Xile-EUA-Mèxic, 2012


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.