el. retorn
DAVID CASTILLO
El camaleó continua viu i carregat d'idees
Una gran exposició retrospectiva a Londres coincideix amb el celebrat retorn de David Bowie amb el disc ‘The next day', una lectura que podríem dir essencial sobre l'epopeia de la seva obra. La història d'Anglaterra i els ritmes ‘funk' i pop celebren l'esdeveniment quan molts comentaristes ja el consideraven mort
Molt s'ha especulat els darrers anys sobre la salut de David Bowie. La cosa va arribar fins al paroxisme quan un paparazzo el va descobrir anant a comprar l'esmorzar a Manhattan. A partir de les fotos es van escoltar tota mena de ruqueries, tot i que ningú no assumia que estem acostumats a veure el duc blanc carregat de maquillatge i que el nostre estimat té, ni més ni menys, 66 anys, que aviat és dit. Precisament en la coincidència del seu aniversari va anunciar la sortida d'un nou disc, quan tothom el donava musicalment per mort. S'equivocaven...
Equivocació, a més, majúscula, perquè després dels seus problemes cardíacs, l'inquiet artista britànic va trucar el 2010 al seu productor de tota la vida –des del 1969–, Tony Visconti, per anunciar-li que tenia ganes de gravar unes maquetes per començar a compondre. Els músics d'estudi que van utilitzar van mantenir l'esdeveniment en secret mentre determinada premsa especulava sobre la decadència física del músic i actor.
A la carrera del gran Bowie –nascut com a David Jones, però es va canviar el nom per coincidència amb el del cantant dels Monkees– no tot han estat flors i violes. Si ens precipitem a la història veurem que no ha estat lineal ni discursiu. La seva primera gravació es remunta al 1964, quan va presentar Liza Jane amb els King Bees. Els temes dels seixanta han estat reeditats contínuament, però són l'embrió d'un tret de sortida extraordinari, que marca un abans i un després en la història de la música popular. Durant pocs anys edita Space Oddity (1969), The man who sold the world (1970), Hunky dory (1971), The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972), Aladdin sane (1973), Pin Ups (1973), Diamond dogs (1974)i Young americans (1975), cadascun dels quals es mereixeria una tesi doctoral. Si hagués desaparegut el 1975, la llegenda hauria estat equiparable a la de Jimi Hendrix, Jim Morrison i Janis Joplin.
No obstant això, Bowie no es va quedar vivint de rendes i va decidir evolucionar per diferents camins, des de l'exitós glam, o glitter rock, fins a formes més conceptuals com la música electrònica, el funky i incursions directes en la música disco. Això sense entrar en la seva també camaleònica carrera com a actor, on el seu ull immòbil –a causa d'una baralla juvenil– el va convertir en l'inquietant i suïcida oficial australià a la pel·lícula Merry Christmas, Mr. Lawrence (1983), del prestigiós realitzador japonès Nagisa Oshima, compartint cartell amb uns immensos Tom Conti, Ryuichi Sakamoto i Takeshi Kitano. La carrera cinematogràfica també té interessants incursions, com ara L'home que va caure de la lluna (1976) fent d'extraterrestre pop, o la de culte L'ànsia (1983), de Tony Scott, entre moltes altres. Per aquest motiu tampoc no resulta estrany que el vídeo derivat del primer single del nou àlbum, We are we now?, estigui signat per l'important videoartista Tony Oursler. Com si es tractés d'una evocació dels seus inspirats anys a Berlín, al vídeo apareix el taller de reparació de cotxes del barri on vivia de la capital alemanya, amb imatges de la ciutat d'aquells anys i la obsessiva repetició amb què titula la cançó, We are we now? (On som ara?).
Una parella de veterans
El segon single, The stars (Are Out Tonight), és també un curtmetratge, amb David Bowie i Tilda Swinton fent de parella de veterans casats. Hi participen, també, Andrej Pejic i Saskia De Brauw, està dirigit per Floria Sigismondi i gravat per Jeff Cronenweth. Aquestes dues joies, penjades ja a Youtube, ens donen algunes pistes d'un disc que té molt del Bowie de Young americans, identificable amb alguns moments pletòrics de la seva ja llarga trajectòria. Estem parlant de gairebé 50 anys. Els Beatles encara no havien gravat Help i el món, però, es mostrava pràcticament tan estúpid com ara. Cal destacar també la notícia de l'exposició que el museu Victoria & Albert de Londres dedica a Bowie, la primera gran retrospectiva del polièdric artista, amb més de 300 objectes. L'aventura d'una vida, que és una epopeia del pop més selecte i intel·ligent.
Per als que consideren que Bowie es va acabar amb Diamond Dogs, els recomanaria el disc nou. A part de conceptual, l'histriònic Bowie es mostra més crític que críptic, i la lectura de llibres de la història d'Anglaterra li han servit per a una revisió de l'actualitat. En realitat, les coses només canvien de manera superficial, la misèria i la cobdícia són les de sempre.
