Kidman com a víctima del mal gust

Després d'una pel·lícula tan excessiva i histèrica com Precious, deixant de banda el seu èxit comercial, Lee Daniels sembla haver volgut jugar a escandalitzar amb The Paperboy, adaptació de la novel·la homònima de Peter Dexter inspirada en un succés real esdevingut a Florida a finals dels anys 1960: un home violent (John Cusack) és acusat d'un assassinat; no hi ha proves concloents, però tothom el considera culpable, excepte una dona fogosa i excèntrica que demana a uns periodistes que investiguin el cas. El film, però, fa menys atenció al cas que al sexe, sobretot a propòsit de la nina granadeta i ardent que interpreta Nicole Kidman, amb la vana pretensió d'escandalitzar o almenys de sorprendre.

Els resultats són més aviat ridículs i, en tot cas, d'un gust dubtós, exemplificat amb les cames obertes de Kidman al final d'una relació sexual amb Cusack sense que, separats forçosament en una trobada a la presó, hagin mantingut contacte físic. La pel·lícula juga al trash i, per tant, a brutejar, però, sense un bri de poètica, és la seva mirada sobre els éssers i els seus actes que és bruta. Es reflecteix en altres moments sexuals, com ara quan Cusack i Kidman, que acaba sent una víctima del mal gust de Daniels, fan l'amor de manera salvatge damunt d'una rentadora o quan la dona, per alleugerir-li el dolor per una picada de medusa, fa pipí sobre el noi del títol que reparteix diaris i que, en fi, se sent fascinat per aquest personatge femení que s'escriu amb condemnats del corredor de la mort. Per cert, que el noi (Zac Efron) passa bona part de la pel·lícula en calçotets. Aquesta estètica gai pot convidar a plantejar-se: què hauria fet Almodóvar si hagués adaptat la novel·la de Dexter que va temptar-lo durant un temps?