CRÍTICA
Imma Merino
En una fascinant obscuritat
Fa un temps va dir-se que la influència de Michelangelo Antonioni, havent-se fet perceptible en tants cineastes europeus, s'havia desplaçat cap al món asiàtic. Tanmateix, entre Orient i Occident, en un lloc fronterer com Turquia, Nuri Bilge Ceylan va afirmant-se com un dels grans mestres del cinema contemporani sota la influència d'Antonioni. També la de Tarkovski, malgrat que el mateix director turc en fes ironia a Llunyà, film sobre homes solitaris en una Istanbul hivernal que va catapultar-lo el 2002 a Canes, si bé tres anys abans, amb Núvols de maig, ja havia revelat la seva potència visual a través d'un exercici pròxim a l'autoficció en què un cineasta torna al seu lloc d'origen i retroba el pare en un moment en què aquest s'enfronta a un decret estatal que imposa la tala dels arbres que ha plantat. Com també s'apunta a la seva impressionant última pel·lícula, Érase una vez en Anatolia, la tensió entre la burocràcia i la vida no és aliena al cineasta. En tot cas, l'alternança entre els paisatges urbans i els paratges naturals, entre els interiors i els exteriors, es fa present en la resta de la filmografia de Ceylan, que també comprèn Els climes (2006), sobre una crisi de parella i existencial, i Tres monos (2008), que relata la destrucció d'una família que es corromp amb les seves mentides.
Mestre en els plans de llarga durada
Amb totes aquestes pel·lícules, el director turc ha demostrat el seu mestratge en la composició de plans de llarga durada en què a vegades, conformant-ne la bellesa, hi palpita el misteri. Per això s'ha revelat com un hereu d'Antonioni, però Érase una vez en Anatolia encara reforça més el vincle amb l'autor de Blow-up perquè les imatges no només són relatives a la bellesa misteriosa del món, sinó a la seva inaprehensió i al fet que hi ha alguna cosa que sempre s'escapa i que, per tant, no s'arriba a conèixer. Explorant en els límits de la llum o, de fet, capbussant-nos en l'obscuritat, la primera hora de metratge mostra la recerca del cadàver d'un home assassinat en un paisatge amb turons que semblen aparentment iguals. En la recerca hi participen policies, metges, fiscals i fins l'autor de l'assassinat, que diu que no recorda on va enterrar el cadàver perquè estava borratxo. Seguint aquesta recerca, ens podem sentir perduts, però alhora fascinats intentant veure en els límits del visible.
Un cop descobert el cadàver va escampant-se la desolació, el dolor i el pes de la culpa sense dramatització i sense que s'arribin a saber les circumstàncies de l'assassinat. Prescindint de la música, el cineasta treballa els sons (a vegades la remor llunyana d'un cotxe, el xiuxiueig d'uns nens) en el silenci. Les converses, sovint a banda dels fets, a vegades són portadores d'una memòria d'un món rural que, en aquesta ocasió, Ceylan aborda per retratar una cultura al marge de les formes occidentals que dominen els seus films anteriors. Un film excepcional dels nostres temps.
