Arqueologia pop

Òscar Dalmau va néixer el 1974 –al molt barceloní barri de la Bordeta–, així que no se'l pot acusar de nostàlgia, perquè no va viure els temps que reivindica a Pop a la catalana 2 (Picap), un disc recopilatori que té com a subtítol Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971). Aquest singular presentador de dia i discjòquei de nit, sota el magnífic àlies Phil Musical –tota una declaració d'intencions– és un melòman compulsiu i gairebé es podria dir que també és un arqueòleg del pop en general i del pop català dels seixanta en particular, si és que en aquest país va haver-hi marge per a l'alegre despreocupació del pop, la bossa nova i el jazz vocal en aquells moments de resistència, de grups de folk i cantautors compromesos fins al moll de l'os. La conclusió dels dos discos que Dalmau ha compilat és que sí, que a pesar de tot es va fer pop a la catalana.

Tot va començar el 2010 quan el segell francès Vadim Music, especialitzat en música de llibreria i orquestral, va descobrir en el Myspace d'un dels seus clients d'aquesta banda dels Pirineus –Dalmau, òbviament– una sèrie de cançons vintage interpretades en català per una sèrie de grups i solistes com ara Guillermina Motta, Núria Feliu, Eurogrup, Guillem d'Efak, Jacinta, Lita Torelló, Llorenç Torres, etcètera. “Als responsables de Vadim els va sorprendre molt trobar a la meva pàgina tot aquest material en català dels anys seixanta que mai no havia estat reeditat en CD i van decidir publicar-lo ells, en disc compacte i en doble elapé de vinil”, explica Dalmau. El disc va arribar a Catalunya, distribuït per Discmedi, però també es va publicar al Japó, on sempre hi ha hagut un mercat molt interessat en el pop menys previsible d'arreu del món.

Ara, el segell català Picap ha publicat directament el segon volum d'aquest Pop a la catalana, 24 cançons que representen artistes tan diferents com ara Maria Cinta, coneguda com la nena prodigi de la Nova Cançó –o, directament, com la Marisol catalana, com la introdueix Dalmau–; Núria Feliu, sola o amb Lou Bennett; Tete Montoliu i la cantant madrilenya Elia Fleta (“Tot i que no parlava català, hi cantava amb una dicció excel·lent”, s'apunta a les notes del llibret del disc, en català, castellà i anglès); altres reincidents respecte al primer volum com ara Guillem d'Efak, Jacinta, Lita Torelló i Llorenç Torres, i l'angelical però també inquietant presència de Queta & Teo, un duet capaç de cantar més ràpid que la gran majoria de vocalistes de hardcore, com queda demostrat a la seva versió del clàssic folk If I had a hammer (Es martellet), de Pete Seeger. I aquesta és només una de les moltes sorpreses d'aquest recopilatori.

La font de Dalmau han estat els catàlegs de segells discogràfics ja desapareguts com ara Concèntric, Edigsa i Belter, que va llançar al món Manolo Escobar, però que també va publicar una versió en català de La, la, la, interpretada per Els Stop, poc després que les autoritats franquistes no deixessin que Serrat cantés en català a Eurovisió el tema compost pel Dúo Dinámico perquè finalment Massiel el cantés en espanyol i guanyés el festival. Pop a la catalana 2 està ple d'aquestes cançons amb molta història i moltes històries al darrere, interpretades per cantants que majoritàriament no eren els seus autors –Dalmau defensa aquesta separació de tasques, davant l'exaltació del cantautor– que haurien tingut millor sort en un altre país, però que almenys tenen ara algú que els reivindiqui.