Crònica d'un darrer viatge

Amb tan sols 27 anys, la cineasta xilena Dominga Sotomayor va convertir-se en guanyadora del Festival de Rotterdam del 2012 amb una curiosa i radical road-movie en què el pes metafòric que suposa el pas de la infantesa a l'edat adulta xoca amb la història d'una família en crisi que du a terme el seu darrer viatge. El títol de la pel·lícula posa de forma explícita la idea que la història es desenvolupa en un lapse temporal. Bona part de l'acció té lloc en un cotxe i és observada des del punt de vista de Lucía, la nena gran de la família. A la part de darrere del cotxe Lucía viatja amb el seu germà, juguen, passen l'estona, s'expliquen històries, viuen en un món infantil forjat a partir dels estímuls de la seva imaginació. A la part de davant del cotxe, hi ha els pares, que condueixen i travessen tota mena de paisatges xilens, en un viatge del qual en cap moment sabem quin és el seu destí. En un primer moment tot fa suposar que ens trobem en un plàcid cap de setmana, però de mica en mica anirem descobrint que alguna vella tensió s'ha teixit entre els pares i que l'hipotètic viatge feliç podria ser el viatge de comiat d'una família que mai més podrà tornar a viure plegada.

Dominga Sotomayor roda la pel·lícula sense concessions. Els plans són llargs, la càmera es posa a l'interior del vehicle per donar més força a la sensació del viatge i estimular la claustrofòbia i les coses que passen o les trobades que tenen els personatges són sempre casuals, sense forçar en cap moment el dramatisme. Hi ha una voluntat de rigidesa conceptual més que estimable, encara que en determinats moments el pes de la metàfora posa en evidència que el viatge no és només un viatge físic sinó també un viatge moral i un viatge cap a altres etapes de la vida.