cultura

Montserrat Carulla

actriu

“El món de l'art, en general, és generós”

UNA VEU FERMA
És l'àvia de l'escena. Durant dècades, ha anat variant de rol, s'ha fet actriu i referència cultural als escenaris. Fins avui, al Romea, fa d'una iaia molt excèntrica. En realitat, Montserrat Carulla es troba còmoda en el segon pla, des del qual llança la seva ironia, que, com un dard, va al centre de la diana. Assegura que no té memòria per als mals records. Sí que guarda moltes anècdotes que li han ajudat a llaurar tota una vida i que ha recollit en el llibre El record és un pont al passat. Ella se sent plenament activa i prefereix donar-se temps per llegir tot el que té endarrerit. Reconeix que està cansada, això sí, d'estudiar tants papers. La seva veu és ferma, generosa i clara.
Vaig tornar a fer teatre a Catalunya quan vaig veure
que, si continuava a Madrid, els néts em parlarien en castellà
Avui hi ha molta violència al teatre,
a causa del cinema americà. No deixen de ser problemes
de la societat

Montserrat Carulla s'acomiada avui del Teatre Romea. Assegura que ja no farà més teatre a Barcelona. De fet, seguirà actuant fins que s'acabi la gira de més de 50 funcions arreu de Catalunya, que està prevista, per ara, fins al juny. Ja fa dies que estan totes les entrades venudes del Romea. Ho diu satisfeta. La comèdia Iaia!, de fet, ha permès un any de pròrroga perquè Carulla ja tenia previst deixar l'escenari ara fa just un any. Però no va poder resistir la temptació d'interpretar el seu personatge, que és “un bombó”, ple de rèpliques i sortides divertides. Seguirà treballant per a la televisió i per al cinema. Ha preferit evitar el ridícul d'arrossegar-se per l'escena, tot i que ara té energia de sobra.

És segur que plega dels escenaris professionals?
Ho havia decidit fa un any. El meu fill, Roger Peña, ho va acceptar, però tot seguit em va dir que em passava una obra que acabava d'escriure. De seguida, vaig veure que l'havia fet per a mi. I no m'hi vaig poder resistir. El meu personatge és una dona que viu amb el seu nét, que l'ha d'aguantar perquè ella és molt inoportuna. No té mala fe i té sentit de l'humor i alguns records durs del passat que mira d'oblidar; es queda amb la part positiva de la vida.
Té alguna cosa seva, perquè també ha passat una joventut dura i sempre és positiva?
És que jo he tingut molta sort, perquè el meu cervell s'ha quedat sempre amb els capítols bons; oblida els negatius. Per això, recordo molts amics i, en canvi, no els enemics. Deu ser que en tenia pocs.
El director Joan Ollé sempre la presenta com la seva musa. Què en diu, del seu comiat?
Sempre que tenia un paper que jo podia fer, aquests últims anys, em demanava que hi participés. I, si no en tenia cap, em demanava que fes un off perquè volia tenir la sensació que continuava sent-hi. És molt creatiu i imaginatiu i un bon director i gran company. Ell diu que no ho entén i tampoc no s'ho acaba de creure.
Però, al juliol, en aquest diari va dir que no es jubilaria mai...
Feia molts anys que sempre deia que no em jubilaria mai, perquè m'agrada molt el que faig. En tot cas, pensava que algú m'acabaria fent fora a empentes. Però també és cert que no pensava que la carrera s'allargués tant... He de reconèixer que els últims anys he treballat molt més perquè se m'ha mort la possible competència. Al teatre vas canviant a mesura que creixes. I de ser jove he passat a ser una velleta. No és una professió en què et quedes al carrer. Un cop em van oferir un paper per al qual es veu que havien triat una altra actriu. Aquesta altra noia els va demanar un sou elevat i van trencar les cartes. Quan una tercera persona em va explicar el cas, vaig anar als productors i els vaig dir que volia cobrar tant o més que l'altra. Que si la preferien a ella, no em triessin a mi per diners.
Vostè accepta que això de fer-se gran “té un cost”.
Sí, ser gran vol dir haver de conviure amb limitacions. Per sort, encara no n'he pagat cap, jo. És evident que no podria córrer com fa trenta anys, però és que tampoc em cal. Em poso a prova i, per ara, comprovo que l'edat no em limita per fer res. Sí que estic cansada d'estudiar.
I no s'estudia per fer televisió o cinema?
Dóna una gran tranquil·litat, perquè, tant en tele com en cine, es pot dir “tallin” i es torna a començar. En teatre, si t'equivoques, ho has de salvar com puguis. La veritat és que mai m'he quedat en blanc a escena. Només un cop, que fèiem gira de tres espectacles en repertori, em vaig quedar glaçada en veure el cap d'un tècnic que sobresortia d'una taula, com si estigués tallat. Vaig haver de mirar quin vestit duia per saber quina obra era i reprendre el fil!
Té cinquanta anys de teatre a les espatlles.
Era una època en què hi havia molt de teatre amateur en parròquies i associacions de veïns. Era una font d'actors.Jo vaig començar al Club Montclar de Gràcia fent petits paperets. Vaig aprendre dels que ho feien bé i també dels que ho feien malament. El teatre amateur era una gran escola per al teatre professional. Vaig debutar professionalment al Romea amb Soparem a casa, de Josep Maria de Sagarra. Tenia uns 26 anys, però havia d'aparentar que era una adolescent. El director em va triar, però en Sagarra dubtava i em va demanar que fes una prova i que la veiés el seu fill, Joan de Sagarra. Ell em va donar el vistiplau: sempre dic que faig teatre gràcies al Joan de Sagarra, jo! No n'he deixat de fer. Només vaig estar un any sense feina, quan tenia uns 45 anys, aproximadament.
També va fer estades als teatres de Madrid. A Barcelona no era prou consistent la feina, no?
Em van contractar per fer un muntatge d'El cerco i vaig anar empalmant produccions. Em vaig endur tota la família. El meu marit, Felip Peña, era doblador i tots els directors de doblatge tenien pànic de l'accent català. Per això, quan érem a Catalunya vam decidir que parlaríem amb la canalla en castellà a casa, perquè ja parlaven català a l'escola i al carrer (només hi havia dues escoles catalanes, però jo els hi duia). Quan vam anar a Madrid, li vaig proposar que, com que ja parlaven castellà al carrer i a l'escola, parléssim català a casa. I així fèiem. Però, quan ja feia dos anys que érem a Madrid, vam anar a dinar a casa de l'actor Josep Maria Caffarel, al qual havia passat el mateix. Feia anys que treballava a Madrid. Els seus fills parlaven en castellà a casa. I vaig pensar que, si seguíem allà, els meus néts em parlarien en castellà. I vam decidir tornar a Catalunya. Sempre he estat molt de la llengua. I això que el castellà, per mi, és una llengua meravellosa, no hi tinc res en contra.
A Madrid, hi va anar, de fet, a fer una pel·lícula, fa deu anys.
Treballava a Radio Nacional de España: arxivava i preparava discos per a programes i també vaig aprendre a fer muntatge musical. Quan em van oferir fer Surcos, em van dir que el rodatge duraria un mes. Jo me'l vaig agafar a canvi de les vacances. Quan estàvem a punt d'acabar, vam anar a rodar escenes en un cementiri. Hi havia un cel clar amb uns núvols blancs. No vam tenir temps de completar totes les escenes i ens hi van fer tornar a anar l'endemà. Però el cel ja havia canviat i no volien rodar res. Vam estar mesos esperant. A la ràdio, un amic em va cobrir durant un temps, però al final, ja m'amenaçava que si no tornava, m'acomiadarien. Jo vaig avisar els de la pel·lícula i vaig tornar. Ells em van dir que, si ho feia, em posarien una fitxa al Sindicat Vertical per impedir que rodés mai més res a Madrid. Així va ser fins que Pilar Miró em va donar un paper a Tu nombre envenena mis sueños. Al primer tall, em vaig quedar totalment en blanc. Miró va aturar la càmera i em va preguntar si em trobava bé, “M'acaben de passar 40 anys per culpa d'una injustícia”, li vaig dir. Després tot va anar com una seda. És una pel·lícula molt bona.
Com és això d'actuar amb una filla [Viky Peña] o amb un nét [Aleix Peña]?
En general, me n'oblido. Pel que recordo, amb la Vicky he fet un Ruiz de Alarcón, El criat de dos amos de Goldoni i La reina de la bellesa de Leenane. Recordo que hi havia un moment en què la filla increpava la mare. Em mirava amb un odi..., però era el personatge. El teatre és el que van viure de petits. Tots quatre s'hi han dedicat d'alguna manera: La Marina és guionista; la Isabel, ajudant de direcció de programes de televisió; el Roger ha fet doblatge i ara és director i dramaturg, i la Vicky és una excel·lent actriu. Sempre me'ls enduia als assajos i als camerinos. No tenia diners per pagar ningú. I encara va ser més difícil quan em vaig separar. Recordo un dia que hi tenia una filla amb la meva mare al pati de butaques mentre jo assajava la mort de Julieta. Quan em va veure, va venir corrents dient: “No et moris.” Quan la Vicky tenia 16 anys ja m'ajudava.
Ara costa donar responsabilitat als fills. Se'ls sobreprotegeix?
Estem educant inútils. Les meves filles agafaven el metro soles ben d'hora... Els anem fent ximples ara, són insegurs. Sí que has de córrer riscos, però ja els avises que vigilin els semàfors i que no s'acostin massa a l'andana. També dic que els joves ho tenen molt malament. Jo sempre dic que les coses s'aconsegueixen amb esforç i constància. Si et rendeixes, ja no ho faràs mai. Si pretens tirar endavant un projecte possible (no tothom és un geni com Picasso), ho aconseguiràs. No pots esperar que t'ho portin a casa, això no. La vida és una mica una selva.
I no ho és més el teatre?
Al teatre, hi compta la preparació, el sacrifici i saber superar els cops baixos.
I com s'eviten els cops baixos?
Ja et dic que he tingut sort. No me n'han fet i mai n'he fet. Però sí que n'he vist fer. El món de l'art, en general, és generós.
Però i què passa amb els favoritismes, de les capelletes, i amb aquells a qui no truquen mai? Ricard Salvat mai va estrenar al TNC, i bé que s'ho mereixia, per exemple.
En el món de l'art hi ha un submón que són els mediocres. Saben bellugar-se molt bé. Però la seva veritat no és absoluta. Els mediocres sempre parlen molt d'ells. I s'envolten de gent més mediocre encara perquè no els facin ombra. No per fer-te més alabances ets més valuós que un actor contrastat al qual no li cal divulgar els seus mèrits.
Quina ha estat l'evolució del teatre a Catalunya? Durant anys, no es va fer teatre en català, no?
La majoria del teatre que es veia era de les companyies espanyoles que venien a Barcelona a fer temporada. És a partir dels amos del Romea que es va anar recuperant. També Xavier Regàs va lluitar molt pel teatre en català, com la companyia Maragall, en què vaig començar fent Pastorets i contes infantils.
Ara es fa més teatre que mai!
Abans sí que hi havia teatres de gran aforament! I no hi havia descans cap dia de la setmana, funcions de tarda i vespre. Jo ho vaig viure, això. Van ser Juan Diego i Concha Velasco que van propiciar una campanya per aconseguir un dia lliure a la setmana.
Quin tipus de sala prefereix, de gran format o de petit format?
És molt gratificant veure un teatre ple a vessar, com ara al Romea. Però també he patit en veure funcions en què només hi havia dues fileres. Jo actuo igual si n'hi ha cinc que si n'hi ha 550, no cal dir-ho. Però recordo un cop que feia de protagonista a Casandra al Candilejas. Estava dins d'un programa estatal de subvencions i calia fer un nombre de funcions determinat. Hi va haver un dia en què els sis espectadors eren treballadors del teatre. Em vaig passar la funció plorant.
Ara es valora més la interpretació cap endins, sense exagerar gestos ni cridar.
És difícil fer un paper dramàtic perquè et senti el de l'última filera. Has de trobar amb el que dius la veritat dins del to. No és fàcil, no sempre s'aconsegueix. Si alces la veu en una peça emotiva es perd el valor, però és pitjor si no et senten. També és veritat que hi ha teatres que tenen una acústica més bona que d'altres. Quan ets a escena, notes de seguida si el text arriba o no.
Les obres dels autors d'avui són més truculentes?
Abans es jugava amb els sentiments de l'amor i la infidelitat, que són la realitat de la nostra vida. Ara hi ha un excés de violència per la influència del cine americà. Però no deixen de ser problemes de la societat.
El millor paper és el de dolent?
Són una meravella.
Però el públic aplaudeix menys els personatges que els són antipàtics.
Sempre procuro justificar els papers de dolentes. Ho vaig fer quan interpretava la cunyada a La gata sobre el tejado de zinc caliente. Juan Diego em deia com podia fer una mare que mirava de defensar la sort dels seus cinc fills, però que, igualment, seguia resultant odiosa (perquè mirava de robar la fortuna a tota una Liz Taylor!).
Acabem parlant de Catalunya. Ja hi ha data i pregunta.
Som una nació i jo vull que Catalunya sigui un estat lliure i independent. La realitat és que Espanya ens necessita, perquè, si no, s'enfonsa. Hem de ser solidaris i mirar que no s'enfonsi. No tinc res contra la gent d'Andalusia ni contra la de Castella. Sí que estic en contra dels que van propiciar la lluita del 1714 o del 1936. Sóc optimista, tot i que no serà fàcil. Ara, vull que tots els pobles visquin bé. Tots tenim dret a viure bé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda