Èric Fuentes buida el pap

Hi ha músics que són prolífics. I, aleshores, hi ha Èric Fuentes (Barcelona, 1975), ex-Unfinished Sympathy –una de les bandes alternatives més admirades en l'àmbit estatal– i protagonista, des de la dissolució del grup ara fa quatre anys, d'una carrera en solitari que arriba ara a un dels seus punts de més inflexió: l'edició de Barcelona, un disc triple amb trenta cançons. “No parlaré de necessitat perquè no era exactament això, però el cas és que tenia moltes ganes de buidar el calaix de les ‘demos a treballar' i omplir una mica més el de ‘coses publicades'. Les músiques, no tant les lletres, sempre m'han sortit amb facilitat, així que s'acumula la feina”, diu Fuentes, que només recorda el Sandinista de The Clash com l'únic triple disc que ha passat per les seves prestatgeries. “No és un disc que m'agradi especialment, m'hi sobren moltes coses”, confessa tanmateix. “Quan es parla de discos triples, en qualsevol cas, tendim a pensar en aquelles obres conceptuals dels anys setanta de rock progressiu i simfònic, amb una manera d'entendre la música molt allunyada de la meva: jo volia fer trenta hits de power pop.”

Barcelona, no obstant això, destil·la una certa intenció en el seu discurs. “Planteja la dicotomia entre una persona i una ciutat, però en cap cas és un disc conceptual. Una noia ve del poble a la gran ciutat i confon l'enamorament cap a una determinada persona amb l'enamorament cap a un projecte de vida, a la gran ciutat, amb aquella persona.” La Barcelona del disc, cal advertir-ho, no idealitza res. “És, simplement, la meva ciutat, on he viscut sempre. No conec els millors racons i quan ve algú de fora ni tan sols sé on portar-lo, però entenc que per la gent de fora pugui ser una marca molt potent.”

El disc, cantat en tres idiomes –català, anglès i castellà–, s'ha gravat als estudis del seu germà Pol (integrant del grup Rosa Luxemburg, i baixista de la gravació) i aplega un bon grapat de col·laboradors, entre els quals hi ha Ramon Rodríguez i Joan Colomo. “Sempre hi havia estat una mica en contra, bàsicament perquè hi va haver una època que els discos semblava que s'havien de definir per qui hi col·laborava, però vaig començar a demanar ajuda a uns quants amics per a les lletres, va començar a venir gent a l'estudi i ja no ho vaig poder aturar.”