Hi havia una vegada un Rowan Atkinson (Mr. Bean) que va rebre un curiós encàrrec d'entregar un paquet misteriós a la reina Abigaïl de Dinamarca. El director de l'hotel, servicial i inútil com el de (Fawlty towers), es va desviure per facilitar-li l'estada, tot i no aconseguir ensenyar-li la cambra de bany, el més distingit de tot l'hotel. De dins, mig mort, apareixerà un desgraciat manetes que pot recordar la incapacitat amb les alicates de tot un Frank Spencer a classe de fusteria (N'hi ha que neixen estrellats). L'arribada del cambrer (tipus Allò allò) amb el vi i un dinar frugal serà el súmmum. Aquest és només el punt d'arrencada de la nova comèdia d'Iguana Teatre i La Impaciència, una peça que pivota sobre l'embolica que fa fort i que, tot i alguna rèplica sonada (“¿Por qué no te callas?”), només pretén entretenir: es rendeix a l'splastick, l'humor de plantofada.

A mitja obra apareixerà un mort. I la peripècia serà amagar-lo procurant que en facin cabal com menys persones millor. Cal dir que fan trampa descarada perquè després de dos amagatalls previsibles (llit i armari) desapareix
de l'escena. És una exigència del guió, ja que l'intèrpret dobla personatge...

La gràcia és que quan més recorda el gag de la cabina dels germans Marx (Una nit a l'òpera) és quan el director atén el distingit client. En realitat, és una conversa (la de l'hotel L'Ornitorrinc al municipi de Sebastòpol), que remet al teatre de l'absurd de Ionesco. La sala és buida però l'omplen amb el seu discurs disparat a gran velocitat, i parlant de l'entorn i les desgràcies de la peixateria Piscis. Que després l'acció es desenvolupi amb portes que s'encallen, armaris que esclaten o cobrellits que no tapen els morts (el clàssic vodevil però sense tigressa rossa) no aconsegueix superar el quadre. Per a un vodevil, calen més portes i repartiment. Tot despropòsit, molt lluny de la farsa feridora d'Ubú rei o el desencant de Woyzeck que anys enrere han meravellat a Barcelona.