Divertida i eficaç futurologia política

J ordi Galceran és el convidat d'or en la nòmina d'autors d'aquesta desbarrada versió del Polònia televisiu. Quan un pensa que ja no es pot riure més de la caricatura d'una situació política, l'expert autor de comèdies (El mètode Grönholm, El crèdit) però també d'intriga (com Carnaval o Paraules encadenades) sap fer un gir que vés a saber si també s'acabaria aprovant en la vida real. I no donem més pistes.

Polònia el musical juga amb els personatges del programa de paròdia política televisiu però es mou segons els criteris del vodevil i també d'un toc de musical de gran format. No es limiten a les projeccions tipus chroma a fons d'escenari i a desbarrar i fer amables els polítics més antipàtics de les darreres dècades. Què va! La màquina comença a sorprendre des del primer esternut d'un gerro del vestíbul de l'hotel Nacional, des del passeig per les clavegueres fins a les converses celestials amb antics líders d'ERC.

Quina s'empesquen Artur Mas, amb Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez? Es troben d'amagat perquè volen proclamar la independència l'endemà a la plaça Sant Jaume. Evidentment, aquests plans els intentaran boicotejar els seus enemics: Esperanza Aguirre, Mariano Rajoy i Alícia Sánchez-Camacho. També els de la tercera via es trobaran en via morta: Pere Navarro (de grumet!), Joan Antoni Duran i Lleida i, fugaçment, un encaputxat (que sona a final d'abecedari). Capítol a part mereixen les Catalines, les cheerleaders del sobiranisme (dit, amb estima: Forcadell, Muriel Casals i el Vila d'Abadal amb faldilles!). Sumeu-hi els cameos de dues figures més: Forcades i Mariona Terribas.

Cal celebrar el desgast generós de tots els actors (que si no doblen en transformació de caracterització, sí que ho fan amb esquizofrènia d'ànimes bessones) i sorprenen els dots coreogràfics i interpretatius de bona part del repartiment. La festa està assegurada. Promet ser un espectacle de canelons, d'aquells que és recomanable treure's la corbata i guardar-la a la jaqueta en les sessions de diumenge a la tarda d'hivern. Però també de jugar a ensenyar la menorquina dels més bel·licosos (l'obra té prou fusta per aguantar ben bé fins a la primavera/estiu).

Es podria veure a Madrid? Sí. Riurien igual perquè l'obra és un clam a la política de passadissos (tot i que aquí també sovintegin els armaris i vestidors). Tot plegat és una disbauxa intel·ligent perquè com bon vodevil, es creuen vàries línies argumentals que multipliquen les possibles resolucions. La caricatura que es va fer de Joan Carles I, en el primer Polònia, de tan barrut, el feia entranyable. Aquí, són tan sapastres que també generen una certa simpatia. Però l'obra val per caricaturitzar aquella estratègia estúpida del fi justifica els mitjans. En aquest musical, el riure és guaridor i la independència, un eslògan.