cinema
Dietes hipercalòriques
A començaments dels anys vuitanta, Robert De Niro es va engreixar trenta quilos a partir d'una «dieta» hipercalòrica per poder ser Jake La Motta a Toro salvaje. Aquest fet li va permetre portar fins al límit la màxima del mètode d'Actors Studio, segons la qual l'actor havia de transformar-se –psíquica i físicament– en el personatge. Els actors que protagonitzen Gordos, de Daniel Sánchez Arévalo, també s'han engreixat uns quants quilos. La majoria mostren la manera com el seu cos prim ha esdevingut un cos amb panxa i com ara els sacsons adornen la seva silueta. El punt de partida no és cap exercici del mètode, sinó donar un cert estil a una pel·lícula que vol aparentar un cert afany renovador però que acaba sent tant o més convencional que la majoria.
Daniel Sánchez Arévalo, autor de la sobrevalorada Azulobscuro casinegro, no para de mirar algunes fórmules del cinema americà per conferir a la seva història un aire hiperrealista que permeti jugar amb les fugides de to i amb les metàfores visuals. El ritme intern de Gordos, els seus jocs de muntatge en paral·lel i la manera com fa rimar les seves històries recorden Magnolia, de Paul Thomas Anderson, mentre que l'estil vol ser proper al de Todd Solondz a Palindromos. Tots aquests referents li serveixen de fonament per justificar que Gordos no és tant una pel·lícula sobre les mutacions del cos, ni una reflexió sobre els que tenen sobrepès com a alteritat social, sinó més aviat una comèdia sentimental en què els excessos de pes no són res més que el símptoma de diverses formes del mal d'amor.
L'epicentre de Gordos són unes sessions de teràpia a les quals assisteixen un grup de grassos que es volen aprimar. En cada cas, el fet de ser grassos va lligat a una història d'amor. Una noia és grassa per culpa de la repressió religiosa i aconseguirà aprimar-se fent l'amor amb el seu amant torturat. Una altra ha augmentat el pes des que el seu amant ha fet programes per aprimar-se; descobreix la bisexualitat i s'entén amb la dona del seu amic, que es troba en estat de coma terminal. Un pare de família es filmat pels seus fills mentre feia l'amor amb la seva dona grassa i pengen la seva imatge al Youtube. Finalment, el terapeuta envoltat de tants grassos, també estarà trasbalsat perquè la seva dona fa panxa perquè resulta que està embarassada.
El mosaic d'històries i subhistòries que mostra Gordos pot sorprendre pel seu atreviment, però a mesura que aquestes avancen les narracions cauen en un seguit de prejudicis costumistes, en diferents acudits fàcils i en solucions dramàtiques que en cap cas resulten sorprenents. La pretesa innovació de la pel·lícula es trenca i el resultat final és una obra que de manera irremeiable cau en els tòpics de la comèdia espanyola més tronada. Els recursos de guió no fan més que apedaçar una obra plena de tota mena de sortides previsibles. Al final, queda clar que no hi ha gaire diferència entre Gordos i alguns productes provinents del festival de Màlaga, com ara Mentiras y gordas –amb guió de l'actual ministre de Cultura– o Pagafantas.
