Al món rural es mata millor

Una de les diverses conclusions que podem extreure en llegir la molt recomanable novel·la de Miquel Aguirre Els morts no parlen, és que és molt més pràctic assassinar en un ambient rural o proper a la ruralia que en una gran urbs. Per una banda hi ha la discreció, la solitud que es pot aconseguir. És clar que també hi ha observadors constants que no només ho controlen tot sinó que també, si som de la zona, coneixen quan sortim, què fem, qui són els nostres pares i què va fer aquell tiet l'estiu de fa 49 anys, per posar uns exemples. Per tant, quin és l'avantatge? Fer desaparèixer el cadàver o cadàvers. Si tenim una cort de porcs a tocar, oli en un llum! I no és el primer cop que llegeixo aquest sistema d'eliminació en una novel·la negra, per tant no deu ser cap exageració.

El periodista, guionista i narrador Miquel Aguirre (Banyoles, 1964) arrenca amb força la que és la seva tercera novel·la: en Quimet, un banyolí que passa de llarg de la cinquantena i que està prejubilat des que va tancar la fàbrica, es troba un mort (fill d'una família rica, corrupta i podrida, com toca) al seu hort, on passa les moltes hores... mortes. Podria avisar els Mossos i començaria la novel·la. Però Aguirre ens ho vol fer passar bé i en Quimet decideix enterrar el mort a l'hort mateix i, no tenint-ne prou amb això, l'autor ens presenta el cosí d'en Quimet, un cràpula professional, i el seu lacai, l'enorme Santaló, exjugador de futbol que tenia una empresa d'embotits. Aquests seran els tres magnífics protagonistes d'una trama que comença amb un mort abandonat i es transmuta en segrest i també hi ha extorsions i venjances i més morts i violència verbal i física i molta mala bava i encara més humor. Un humor de tot calibre, de més subtil a escatològic, de paròdic a estripat i molt de negre.

Entre les diverses virtuts de l'obra, el llenguatge és de les destacades. El registre i la riquesa autòctona d'Aguirre funcionen perfectament, sense fer-ne ostentació, tot és natural i adequat. Els diàlegs són divertits i versemblants, plens de cardar, al cim i bruels... Què mengen, on i com és una de les constants, fins al punt que el lector pot acabar ofegant rots d'allioli i carn a la brasa, o de botifarres de carn humana amorosida amb un rajolí d'anticongelant.

Les aventures del trio protagonista ens arrosseguen sense esforç fins a un final agraït. No direm sorprenent, perquè és un dels molts possibles, però et permet un somriure, tot i que l'ofec existencial d'en Quimet (abandonat per la dona durant el lapse de temps en què té lloc la trama i, segurament, el personatge per qui el lector sent més empatia) es mantingui com a la primera pàgina.

L'encara jove editorial de Marc Moreno, Llibres del Delicte, continua progressant adequadament i és just comentar que, tot i que encara hi ha errors i determinades incoherències, ha millorat moltíssim les edicions de les seves novel·les. Potser els morts no parlen, però fan escriure molt. I, en aquest cas, bé.