“Els mots tenen una vida secreta; no volen morir”

Als anys seixanta, un dia vam fer un concurs de vocabulari sexual entre l'anglès, el francès i el castellà amb Luis Buñuel i el seu fill Rafael (que era nord-americà). Va guanyar el francès, seguit del castellà i l'anglès. També vaig sorprendre'm quan Fernando Trueba em comentava l'esglai quan, en època de repressió sexual franquista, un company li va demostrar que al Quijote apareixia la paraula tetas. L'última raó va ser una companya actriu que, com que no trobava feina, es va dedicar a doblar pel·lícules porno i s'exclamava del poc vocabulari. Li vaig escriure unes cartes. Són la base del llibre. La veritat és que podem parlar de sexe de forma més bella, però les imatges no deixen de ser repetitives. Un dia, arran de Belle de jour, unes periodistes em van convidar a casa seva per a entrevistar-me. Abans, em van advertir que podia ser una mica salvatge perquè havien deixat el seu apartament per fer una pel·lícula porno, precisament. Quan hi vam entrar i em van presentar el director, el càmera, dues noies nues i l'home amb màscara de llop, ben trempat, em van saludar educadament! Estaven molt agraïts. Es veu que, amb el llibre, he ajudat molt el cinema porno! De fet, fa temps que tenim un projecte de curt: una dona petitburgesa d'uns 55 anys molt elegant baixa en bus a una casa i es troba amb un home d'uns 60 anys. Entren a una cambra i comencen a doblar porno. Quan acaben, s'acomiaden fredament i queden fins a la següent sessió!

El desig és l'enemic de l'ordre social. Un rei es pot enamorar d'una pagesa (o d'un pagès!) i això és interessant: l'amor dispara sense saber on. Ningú no pot decidir enamorar-se d'una altra persona.I això pot trencar la jerarquia social.

Després de la Segona Guerra Mundial, va ser difícil ser surrealista. Què es pot fer que superi la barbaritat del nazisme? Un dia, Breton es va posar a plorar perquè s'adonava que, a partir de llavors, ja no es podia escandalitzar ningú! Però també és veritat que no es pot oblidar el surrealisme i que hi ha moltes influències quasi invisibles. El problema és que no hem aconseguit l'essència, que era canviar el món. Visualment sí que té presència, però no remou el que preteníem. Cal seguir escandalitzant (sigui amb la paraula, la imatge o l'amor), perquè això permet lluitar contra l'opinió general. Ara, sóc conseller del cinema iranià. Hi vaig cada any. És difícil imaginar què dirà la censura i l'esforç de l'autor és avançar-se i esquivar-lo. També en el romanticisme es proclama la llibertat i neix la literatura llibertina. Ara, podem veure a través de les paraules que utilitzaven una cultura, una civilització, una forma de viure.

Crec que no filmarà mai més. No vol sortir de l'Iran i allà no li deixen gravar. Buñuel deia: “Contra Franco estàvem molt millor.” També el cinema iranià ha començat a destacar anant a la contra de la veu islàmica.

No té resposta. Cal plantejar-se quina relació tenen el llenguatge i la veritat. Per uns, el llenguatge és la veritat. Però també hi ha secrets de l'idioma. De petit, era bilingüe (parlava en francès i occità), ara, hi ha impressions de la infància que no les sé dir en francès, però són veritat.

M'adono que hi ha una evolució secreta de l'idioma. Tinc una amiga que, cada deu anys, s'obliga anar a Nova York per no desconnectar-se de la parla. Però és que hi ha paraules oblidades que, no se sap com, tornen. Els mots tenen una vida secreta. Com nosaltres, no volen morir. M'agradaria escriure un llibre titulat Una crida d'auxili de les paraules que no volen morir.

Hi ha cosa més bonica que dir “bon dia als àngels” en comptes de fer sexe? Va del vulgar al sublim i viceversa. Un home popular, certament, no pot ser vulgar perquè és natural, però en una societat més intel·lectual, les persones poden ser vulgars quan fan servir la mateixa paraula que l'obrer. El llibertinatge era una perversió a la conducta moral. El primer que es prohibeix és parlar: abans de fer, s'ha de gosar dir-ho. Però els textos més obscens són els dels confessors, com el de Tomás Sánchez, del segle XVI que havien d'enumerar totes les perversions sexuals per indicar quina penitència li corresponia.

Pot ser. Però m'agrada que una persona que s'ha passat tota la vida entre paraules ho acabi lamentant. Al contrari, no seria veritat.

Buñuel no era home de sexe. També era d'una altra generació. S'estimava molt la seva dona; eren una parella molt forta. Ell va morir com volia: a l'hospital. La dona li aguantava el polze, ell va dir “ara em moro” i va deixar de bategar. La mort va ser la seva darrera obra.

Això té una altra història. Quan tenia 80 anys, ens va deixar amb una pel·lícula a mitges. Deia: “No tinc prou força.” Se'n va anar a Mèxic. Però jo sabia que s'avorria. Li vaig proposar que fes un llibre de memòries. Ell va replicar: “Qualsevol cambrer en fa un.” Al final, vaig anar-hi i li vaig escriure, com si fos ell, un capítol de deu pàgines. L'hi vaig passar i va acceptar que el continués. Però mai no vam dir-ne memòries, sinó retrat escrit. Quan es va morir, el llibre ja s'havia traduït al castellà i era un èxit literari.

He viscut menys coses, però he viscut més temps. Per a mi Buñuel era un mestre, però no només del cinema, també de la vida. Molts cops, sigui en un afer professional o personal, em pregunto què hagués fet ell. Penso en Buñuel i també en Brook, que ve d'un món molt diferent. Quan trobo un home molt diferent, sempre busco què és el que tenim de similar, en la relació íntima. Sempre he treballat amb altres cultures. No hi ha res més estrany que l'Índia (on conviuen amb 30.000 déus!).

Cal dir que fa pocs dies es va signar un acord amb l'Iran i els Estats Units [la seva dona és iraniana] i estem molt contents. No tot és negre, tot i que hi hagi molt de fosc en la política. Ara em preocupa que, en aquest segle XXI, s'estan relacionant la fe i la violència de manera inquietant. En tot el segle XX, mai no es van produir els grans conflictes per la religió. Ara, sento com un comerciant de Damasc resol el problema dient: ”Si veig un xiïta, el mato.” Amb normalitat, com si digués: “Què fas a les tres?” “Vaig a matar.” “I a les quatre de la tarda?” “Vaig a morir.”

Tota la vida m'ha fascinat una cosa: hem nascut en un segle en què s'han inventat nous llenguatges. Al XIX, tot era literatura i teatre. Al XX, vam topar amb el disc, la ràdio, la televisió, el cinema... Vam haver d'inventar noves formes d'escriptures particular per a cada mitjà. Des dels 15 anys, estava fascinat per aquests nous llenguatges. Vaig ser fundador de l'Escola de Cinema de París, he rebut un Oscar honorífic... Mai no he tingut un problema amb la modernitat, ni amb els mòbils d'avui ni amb els primers ordinadors. M'adono que el vocabulari d'un ordinador és molt més complex que el de la literatura original. En aquest segle XXI, costa saber (ja no tinc capacitat) el futur del llenguatge. Seria una idea interessant profetitzar amb els llenguatges.

Segur que és molt interessant, però no tinc temps de veure-ho. Cal dir que vam fer una minisèrie del Mahabharata de cinc hores. No hi ha un llenguatge superior a un altre. Avui, penso que la forma de representar més interessant és la del teatre perquè és presencial. És l'única en què es genera una trobada entre el públic i els actors en un aquí i un ara. Amb Peter Brook, hem indagat molt sobre la relació de l'obra amb el públic. Una mateixa peça amb les mateixes condicions varia segons quins espectadors hi hagi. També està vist que un gran esdeveniment (com va ser l'atemptat de les Torres Bessones de l'11-S) modifica molt l'emoció. Ara, avui, per mi, el més interessant és l'hospital. Com a autor, comparteixo llargues estones en la rehabilitació amb una quinzena de persones.