William Kentridge i la Handspring tornen al Teatre Municipal amb «Woyzeck on the Highveld»

El protagonista és un miner angoixat en el Johannesburg dels anys 50

El dramaturg alemany Georg Büchner (Goddelau, 1813- Zuric, 1837) va escriure Woyzeck, tot i que no la va acabar a causa d'una mort prematura per tifus als 24 anys, cap al 1936, basant-se en una història real, a partir del que va llegir en un informe forense sobre el soldat Friedrich Johann Woyzeck, el qual va matar la seva amant i va ser executat a Leipzig el 1824. El jove dramaturg, a partir d'aquest informe i d'altres que estaven en possessió del seu pare, metge d'ofici, va bastir un personatge i una història en què intenta analitzar la situació de l'individu que es troba en l'escala social més baixa, explotat, en un món hostil que mira d'entendre. Woyzeck és l'assistent d'un capità que el denigra sistemàticament; es tracta d'un personatge amb trets psicòtics i tendència a tenir al·lucinacions, que podrien ser provocats pel fet que és sotmès a un seguit d'experiments mèdics per part d'un doctor absolutament deshumanitzat. Immers en la precarietat, el soldat té una amant, Marie, que està obligada a prostituir-se, amb la qual té un fill. Els flirtejos de Marie amb un tambor major de l'exèrcit desencadenen la tragèdia, ja que Woyzeck assassinarà la dona per gelosia.

William Kentridge afirma que va veure l'obra, per primera vegada, en la dècada dels 70, i que els personatges i les imatges de llavors van «viure en el subconscient», i amb això, el desig de fer-ne una versió, extraient del context de l'Alemanya del segle XIX l'angoixa i la desesperació del text de Büchner. És per això que, tal i com explicaven ahir els membres de la companyia a Girona, Woyzeck és en aquesta producció un home que viu en una petita ciutat minera empobrida a la regió de Highveld, a Johannesburg, als anys 50. «Es tracta d'un home que, com tots els miners que treballen a la ciutat, sap que l'or que extreuen no és per ells, que s'esforça per entendre en quin món viu, i en fer-ho, malgrat totes les dificultats que això comporta. El drama comença quan s'assabenta que la dona l'enganya», explica l'únic actor de carn i ossos de la companyia, Mncedisi Baldwin, que confessa que al principi li va costar interactuar amb les titelles, però que després, amb l'ajut de Kentridge, es va demostrar que era possible. L'espectacle barreja dos llenguatges artístics que, com a Il ritorno d'Ulisse, es complementen, com són el dels titelles i l'audiovisual, i construeixen un discurs poètic en el qual rau la singularitat de la proposta. Adrian Kholer i Basil Jones, cofundadors de la companyia, són uns mestres en l'art d'humanitzar els titelles, que estan construïts amb un material noble com és la fusta, seguint uns dibuixos del mateix Kentridge, que amb aquesta peça va iniciar el 1992 una fructífera relació de col·laboració amb la Handspring Puppet Company. Les projeccions representen de vegades el món interior dels personatges, en d'altres il·lustren les escenes, i en altres ocasions funcionen únicament com a decorat, sempre al servei de la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.