A Isabel Coixet li deu semblar meravellós que Sylvia Plath estiuegés a Benidorm abans de la irrupció del turisme i que, en una casa vora mar, visqués els seus moments més feliços. Això últim ho afirma com si res una policia (Carmen Machi) a un home de Manchester (Timothy Spall) que ha anat a una comissaria perquè el seu germà, del qual descobreix que té negocis pocs clars a Benidorm, ha desaparegut sense deixar rastre. El cas és que podríem imaginar que Coixet volia fer una pel·lícula a Benidorm per referir-se a Sylvia Plath (evocada, a més, com un bell fantasma amb unes imatges evanescents) i que, sense decidir-se a fer-ho plenament, ha esbossat una intriga dins la qual, finalment, la dissortada poeta sembla posada amb calçador.

Si el personatge que interpreta Timothy Spall (que, havent-se aprimat molt, encara sembla més trist que als films de Mike Leigh) decideix passar uns dies a Benidorm és perquè el banc, on ha treballat sempre, l’ha prejubilat pel fet que és un home amb escrúpols que pateix davant d’un desnonament. Coixet s’esforça a presentar-lo com un bon home solitari que, desaparegut el germà, s’aventura a fer de detectiu quedant-li temps per descobrir amb perplexitat l’horterada nocturna de Benidorm. Però no en fa prou i hi afegeix una relació amb una altra solitària (Sarita Choudhury) amb la qual manté converses existencials amb frases lapidàries.

Ni la intriga ni la història sentimental branden, però el temps va passant amb plans més o menys desenfocats de la badia de Benidorm, amb jubilats que passegen o canten pel passeig marítim, amb la imatge marca de la casa d’una rentadora, amb els enigmes d’una assistenta silent (Anna Torrent) o amb una cançó de la gran Mina. Això de nevar a Benidorm deu ser una metàfora o potser només una ironia, però la pel·lícula està glaçada.