No es pot dir que el plantejament i el desenvolupament argumentals de Les parfumes, film francès escrit i realitzat per Grégory Magne, resultin gaire originals: dues persones de mons ben diferents, cadascuna de les quals vivint una certa crisi, es coneixen a partir d’una relació laboral i, després d’un conflicte inicial, s’acosten i s’ajuden mútuament d’una manera que mai no haurien sospitat. En aquest cas, els personatges de tal relació són un taxista (Grégory Montel) i una perfumista (la qual, però, ha deixat de crear perfums, i s’ha de dedicar a combatre les pudors de les empreses, després d’haver perdut temporalment l’olfacte sense acabar-ho d’afrontar) que Emmanuelle Devos encarna amb distanciament, donant credibilitat a una dona solitària que, relacionant-se amb el món només a través de les olors, sembla incapaç de veure els altres i no diguem de agrair-los res.

Pel que fa al taxista, divorciat i amb una filla sense tenir-ne la custòdia, sobreviu amb una feina inestable (amenaçada per la pèrdua de punts del carnet de conduir) que no li permet tenir un apartament prou ample per acollir-hi la nena, amb la qual no sap gaire què fer en els moments compartits.

Amb aquest material argumental, sense tampoc cap mena d’audàcia formal, tot s’esdevé de manera força previsible, si bé s’evita la relació amorosa, que encara ho podria haver fet més previsible. D’aquí, ni exalta ni commou, però tampoc ofèn perquè voreja el sentimentalisme, sense caure-hi tot i esforçant-se a ser bonhomiosa, mentre no és aliena a una certa elegància. Es podria considerar que la modèstia i la falta de pretensions són la seva virtut, però també defineixen els seus límits.