Quan la música ho és tot

Una de les sensacions de la literatura actual, també habitual en les travesses del Nobel, és Haruki Murakami (Kyoto, 1949). En algunes novel·les com les cèlebres Tòquio blues i Kafka a la platja, la música apareix com a teló de fons d’uns personatges despistats en la deriva de la vida quotidiana. És música que reverbera, contaminació acústica en un món trasbalsat. Per aquest motiu, haver triat el prestigiós director d’orquestra Seiji Ozawa per a les converses sobre clàssica que componen Quan la música ho és tot no deixa de sorprendre’ns, tot i que l’escriptor no és algú que podem considerar previsible. Ell mateix ens adverteix que ha estat “un fervent aficionat de la música de jazz durant quasi mig segle”. “Però això no m’ha impedit escoltar música clàssica amb el mateix delit, col·leccionar-ne discos des que anava a l’institut i anar a concerts sempre que he pogut”, hi afegeix.

Durant moltes de les entrevistes, Murakami el pot interrogar sobre Mahler, Berlioz, Beethoven o Bach, però també acostar-se a compositors i directors actuals com ara Yamamoto, Bernstein i Karajan. Sobre la gènesi i origen de la idea de posar les converses, Murakami ens diu que les converses van estar marcades pels problemes de salut del director, que va patir un càncer d’esòfag uns mesos abans, el 2009, i els conseqüents tractaments de recuperació: “Seiji Ozawa i jo no ens hem conegut i hem començat a parlar fins fa relativament poc. És cert que jo vaig viure a Boston entre el 1993 i el 1995, quan Ozawa encara era el director musical de l’Orquestra Simfònica de Boston, i que havia anat sovint a concerts dirigits per ell, però sempre havia estat un aficionat més entre el públic i no havíem tingut cap contacte personal. Més endavant vaig conèixer la seva filla Seira i, gràcies a ella, vaig veure el seu pare i hi vaig parlar algun cop. Per tant, al principi la nostra relació va ser més aviat informal i no va tenir res a veure amb l’ofici de cap dels dos. Així, doncs, abans de fer aquestes entrevistes Ozawa i jo no havíem parlat mai de música gaire seriosament. Un dels motius perquè fos així és que el mestre estava massa enfeinat amb el seu dia a dia. Com que viva immers en el món de la música, quan ens vèiem ens venia més de gust prendre una copa parlant de qualsevol altre tema. I, encara que parléssim de música, només fèiem observacions incompletes que no duien gaire enlloc. Ozawa és una persona que es concentra en allò que té al davant i hi dedica tota l’energia, de manera que quan s’allunya de la feina necessita respirar una mica. Per això jo normalment em contenia i evitava menar la conversa cap a la música.”

Murakami explica que la primera va tenir lloc el 16 de novembre del 2010 a casa seva, a la prefectura de Kanagawa: “Vam anar posant discos i CD meus i vam parlar mentre sonava la música. Per evitar que la conversa es dispersés, jo tenia la idea de proposar un tema més o menys definit per a cada trobada. El tema principal d’aquesta primera sessió era el Concert per a piano número 3 en do menor de Beethoven. Hi vam arribar a partir de la conversa sobre Gould i Bernstein, però va resultar que Ozawa també havia de dirigir aquesta mateixa peça al desembre (és a dir, al cap d’un mes de la nostra trobada), amb Mitsuko Uchida a Nova York.” A part de les qüestions tècniques, una delicatessen per als aficionats, les converses té un to humanístic i de la passió per l’art que estimulen la lectura i també la recerca dels concerts i les peces de les quals parlen.