Federico García Lorca va morir massa d’hora i amb projectes inacabats. En teatre, va aparèixer pòstumament El público, que tant Lluís Pasqual com Àlex Rigola van reinterpretar, dècades més tard. El 1989, també es va descobrir, per casualitat, el guió cinematogràfic Viaje a la Luna, escrit el 1929. Són 72 escenes per a un film mut que evoca un món de somni, de llibertat, que coincideix pràcticament amb Un chien andalou, de Buñuel i Dalí. El crític de cinema Àngel Quintana va rebatre la tesi que el guió de Lorca volgués respondre al de Buñuel, en un article diumenge en aquestes planes. En tot cas, la directora Marta Pazos l’ha traslladat als cossos i el bategar de la companyia IT Teatre (vuit intèrprets i dos ajudants de direcció, tots graduats recents de l’Institut del Teatre). Es podrà veure del 3 al 14 de febrer al Lliure de Gràcia .

IT Teatre persegueix guanyar-se el respecte d’IT Dansa i ser també un trampolí de llançament dels graduats a l’escena professional. Ramon Simó admet que és un projecte a llarg termini i que pretén ajuntar veus contemporànies a la direcció i creació amb l’impuls dels graduats.

Viaje a la Luna és com una pel·lícula surrealista, sense text, carregada de poesia visual que s’ha de viure, diuen els actors. Han mirat de seguir fil per randa els moviments de càmera traspassant-ho al moviment d’actors i amb un espai musical que té la fórmula de banda sonora de film. La mateixa sensació d’angúnia i llibertat alhora que tenia Federico García Lorca a Nova York, descobrint el jazz als carrers de Harlem, és similar al salt al buit que proposa Marta Pazos (“una gimcana” arriba a dir la directora): hi ha un paral·lelisme en el moment que escriu Lorca aquest guió i el dels actors d’una “fortalesa aclaparadora” i el seu propi. Aquest espai de llibertat tan immens contrasta en uns moments pandèmics en què tot sembla coartat. Aquesta és la necessitat de veure Viaje a la Luna, un viatge que permet anar de bracet del geni de Lorca.