Blanca Li ha parlat en aquesta obra, de notable ambició coreogràfica, de la celebració de la natura. Potser fa curt en l’advertència sobre el perill del canvi climàtic. Si és un plaer gaudir-la, caldrà protegir-la abans que el cataclisme (del qual ja se’n senten retrunys) sigui irreversible.

Sí que és cert que el sostre vaporós i que la pluja d’una matèria negra (que ben bé podria ser una pluja de microplàstics) o la desaparició d’algunes espècies i el quadre d’una glaciació inclement adverteixen que els canvis determinen la fi de la humanitat, però els quadres corals, amb una insistència a mostrar cossos estètics, moviments amplis i àgils amb torsions inacabables, acrobàcies quasi de fantasia, en abocar a uns quadres bells i a transmetre una festa en la jarana flamenca final, el distancia dels quadres foscos. L’energia de la coreografia amb uns ballarins disposats a la celebració, fins i tot amb la mascareta a escena fa que es converteixi en un cant a la natura.

Akam Khan en el seu Xenos utilitza una mena de rampa que transforma en una trinxera de la I Guerra Mundial. En el seu ball, intens i cap endins, denota un dolor i una identitat que el centren. Ben al contrari és aquesta rampa de Solstice. Perquè el bullici és constant. La varietat de moviment i de quadres (coreografies corals que es juxtaposen en solos o duets) demostra una immensa paleta de moviments de Blanca Li i els seus ballarins. El to més tribal ressona amb la música en directe de percussió o amb la d’un instrument tradicional de corda africà. I els cossos que fins ara havien estat jugant amb els elements de la Terra (aigua, foc, terra, aire) acaben integrant el de la pluja contaminada. Però, lluny de plànyer-se o de morir-hi ofegats, sembla que aprenguin a conviure-hi. Una conclusió final espectacular, preciosa, però que sobta amb l’últim avís de la Terra que Li vol advertir, segons insisteix en el programa de mà.