Només dos mesos i mig després de la seva última visita, al Gran Teatre del Liceu, el conjunt orquestral historicista de Les Musiciens du Louvre va tornar a la Ciutat Comtal per oferir-hi un monogràfic de Händel. No entrarem, per innecessària, en la reflexió i l’anàlisi de com les programacions de casa nostra continuen insistint tant i amb reiteració en aquesta esplèndida orquestra. Només a L’Auditori, per exemple, l’orquestra instal·lada a Grenoble ja hi va ser present, ara fa quatre anys, tot acompanyant la mezzosoprano Vivica Genaux amb un programa Porpora & Händel. Ara era el torn de presentar l’excelsa soprano hongaresa Emóke Baráth en un concert que va tenir el concurs de l’extraordinari director i clavicembalista Francesco Corti. I per allò de seguir amb aquesta sensació de déjà vu, cal dir que a Corti ja el vam poder escoltar al capdavant del seu conjunt d’Il Pomo d’Oro, el desembre del 2019 al Palau, amb el contratenor Jakub Orlinski.

De totes maneres, escoltar aquesta orquestra francesa recreant Händel és sempre una festa musical on la precisió i l’equilibri deixen pas a una bella sonoritat rodona, suau i mòrbida que va anar com l’anell al dit per a l’acompanyament de les dues primeres àries, pertanyents a l’oratori Theodora, desgranades per Baráth i on en el cas de With darkness deep vam ser submergits en uns territoris d’inefabilitat i misteri musical realment impressionants. Com a gran contrapunt van arribar els sempre joiosos Concert per a orgue HWV 292 i Silete Venti HWV 242 en què el virtuosisme d’organista i soprano van posar-se al servei d’una actuació construïda com un gran i extraordinari treball musical d’equip.