Econòmica i de visibilitat. Sense oblidar la conciliació. Entre el 2011 i el 2015, només un 14% de les exposicions als centres d’art de Barcelona van ser fetes per dones en exclusivitat (homes, un 49%). Sembla que estiguem obligades a fer un discurs feminista o de cura, que el que ens toca és parlar del món privat, del que pertany a les dones des d’una visió patriarcal. Hauríem de tenir llibertat de presència en tots els àmbits, arquitectura, ciència, polítiques... És a dir, una presència intersectorial.

N’he patit alguns. Als anys noranta, un col·leccionista se’m va insinuar de manera evident i el vaig rebutjar. El resultat va ser que mai més em va comprar cap obra. Des de llavors, si he de rebre alguna visita professional, procuro estar acompanyada.

Primer caldria, sobretot, augmentar el pressupost en cultura, que sempre és dels més baixos respecte els altres sectors. El 2019, la Generalitat hi va destinar un 0,8%! Sense pressupostos no es poden fer polítiques públiques. Hem de reclamar el 2% del pressupost. S’haurien de revisar les quotes en les col·leccions i no justificar-les només amb l’obra de dones estrangeres sinó també locals. Les quotes són necessàries: està demostrat que no pel fet que hi hagi una dona a la direcció d’una institució automàticament hi ha més visibilitat de dones artistes. També s’hauria de corregir el sistema d’ajuts institucionals que deixen fora les dones a partir dels 40 anys. La pausa que representa la maternitat, la cura familiar o la depressió necessita amb urgència rebre suport per poder reprendre l’activitat a partir de certa edat. Les polítiques públiques s’haurien de preocupar per l’herència del coneixement de les dones. No haurien de ser només les dones les que facin aquesta tasca, ja que és un valor universal.

El món de la cultura representa perfectament la societat en què vivim. No crec que sigui progressista: és capitalista i patriarcal de manera majoritària. Per desgràcia, som a anys llum d’entendre que la cultura ens fa lliures.