El conegut fent-se rar

Hi ha aquella definició del sinistre que Sigmund Freud va fer a propòsit del conte L’home de sorra, d’E.T.A Hoffmann: el conegut, i és així que allò familiar, es fa estrany. És possible pensar-hi durant part del metratge de Relic , primer llargmetratge de l’australiana Natalie Erika James, que, adscrivint-se d’una manera rara al gènere de terror, mostra com l’espai d’una casa es fa estrany a la dona gran que l’habita i a les altres dues dones de la família que, havent-hi també viscut, hi arriben amb motiu de la desaparició de qui per a una és la mare i per a l’altra, l’àvia. Quan la desapareguda retorna, de manera tan inexplicable com n’havia marxat, ja s’ha fet evident que la casa se li ha fet estranya: l’espectador (com ho fan les seves familiars) ha observat que les estances estan plenes de notes que li recorden on són les coses i què ha de fer. La raresa com a pel·lícula de terror és que aquest, fent-la així interessant, s’associa a una malaltia innominada, però malauradament prou identificable, relacionada amb la pèrdua de la memòria que fa que la persona que la pateix es converteixi en una estranya, començant pels seus familiars. Les tres familiars senten una gran estranyesa a la casa.

Hi ha un moment, però, en què la pel·lícula fa un gir cap a camins més sovintejats pel gènere, que apunten cap a una persona posseïda. Aleshores, havent sigut subtil en la mateixa manera de mostrar la raresa adquirida per l’espai familiar, deriva cap a una certa truculència. Al final, tanmateix, hi ha un altre gir que, potser, suggereix que l’horror és el que du a l’envelliment, la mort i la putrefacció. Tan inevitable que s’ha d’acceptar.