Dansa ‘post mortem’

El Ballet de Lorraine s’ha atrevit a presentar una composició desapareguda de Merce Cunningham dels anys quaranta, For Four Walls. Ho fan a partir de la partitura de John Cage que ni el compositor recordava quan es va descobrir els anys setanta. L’han construït basant-se en els ballarins d’avui i la forma de treballar del coreògraf quan tot just emprenia la seva carrera amb Cage. Ho completen amb dues peces més que dialoguen i que permeten de complir el desig de Cunningham: que la seva companyia no el sobrevisqués però que les seves composicions es poguessin revistar contínuament, amb l’empara d’una fundació que vetlla pel respecte dels intèrprets cap a la manera d’entendre la dansa de Cunningham. Es podrà veure des d’avui fins diumenge a la sala Maria Aurèlia Capmany. Les entrades estan exhaurides.

També a la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors (i amb les entrades exhaurides) Olikvier Dubois s’exposa en tres sessions (d’avui a diumenge) amb My body of coming forth by day. És un solo en què repassa la memòria coreogràfica del seu cos (després de mitja vida ballant obres seves i d’altres coreògrafs). No ha volgut revisar res; només ha confiat en la memòria, conscient que hi poden haver traïcions a l’original. El solo no està concebut com un patcwork de fragments d’alumnes treballs, sinó com un pastís fet a capes, que va acumulant contingut i reflexió. La peça s’inspira en l’escriptura dels sarcòfags egipcis. En l’interior, on es deixa el cos, s’inscriuen paraules perquè permetin a l’ànima sortir del cos mort i transitar durant tot el dia sense que els mals esperits el separin. Si l’ànima torna al cos, la persona, en certa manera, continua viva. Dubois conviu amb un rellotge biològic que va acostant-se al seu final, però confia alhora en l’ànima, que li fa reviure constantment la memòria i la seva presència alhora.

Finalment, Lali Ayguadé presenta (tot exhaurit des de fa setmanes) la coreografia Hidden a la sala Tallers del TNC, fins diumenge. La coproducció del Temporada Alta (que es va estrenar en versió en línia per culpa de les restriccions del confinament de la tardor) tanca la trilogia sobre la identitat i la mort: Kokoro, Iuanme i Hidden. En aquesta peça, novament amb dramatúrgia de Jordi Oriol, integra elements escenogràfics dels dos anteriors treballs com són els bancs d’església i la butaca de Kokoro i la cortina que separava la vida de la mort a Iuanme. Aquesta peça és, probablement, la més narrativa, perquè l’actor Piero Steiner representa el personatge madur que torna a la casa de la infància i recorda. Els ballarins hi interpretaran la família. Al repartiment també apareix la música Joana Gomila, Diego Sinniger (que ha estat en els tres títols), Lisard Tranis, Akira Yoshia (amb qui Ayguadé balla duets de carrer) i Hedvig Edvall Bons, que substitueix Anna Calsina, l’altra component que ha estat present en la trilogia.