Àlex Rigola exposa els fets contrastats per l’escriptor jugant a teatre document, però no ho és, perquè la forma no és neutra. Rigola (amb el seu equip d’intèrprets) ha transformat aquesta Anatomia d’un instant en una mena de boutade perquè serveix la trama amb els actors guarnits d’unicorn; perquè fa que l’actriu escali la paret del fons, per evidenciar la capacitat de trepa del president que va fer el salt ortal de franquisme a democràcia, i perquè el rei emèrit presideix com a convidat de pedra.

La tesi de Cercas revela la soledat i el coratge de Suárez (a punt de ser destituït per una moció de censura), així com del vicepresident i militar Gutiérrez Mellado i el comunista Santiago Carrillo, que sabien que vivien les seves últimes hores de polítics. Són els tres que no obeeixen les ordres de Tejero d’estirar-se a terra. Continuen asseguts o mirant de desbaratar el cop d’estat (i que provoquen una ràfega de trets que, sentits per la SER, convidaven a pensar en una matança).

Els 40 anys del cop d’estat poden ser un motiu per recuperar un episodi que molts joves desconeixen i que, certament, explicat amb tots els ets i uts es comprova que va fallar per la mateixa ineptitud dels colpistes, en bona part. Rigola ho rescata per posar en evidència el rei emèrit. No és casual. Es diu que el 23-F va afermar la monarquia; ara es comprova fins a quin punt va ser ambigu i com coneixia part de la conspiració i va permetre que anés creixent. És un blanc fàcil. Les preguntes que es projecten al fons només persegueixen la monarquia. La llibertat d’expressió permet aquesta pantomima, però la producció hauria pogut plantejar preguntes sobre la democràcia arraconada, que van collar a partir de llavors (amb normes com la Loapa i l’entrada a l’OTAN, per exemple, i ja no parlem de l’actualitat de l’1-O). No ho fa. No és indispensable per a la trama, però desaprofita l’ocasió de fer-hi referència. Un unicorn té banya per defensar-se.