Per apagar un crit es posa un coixí a la cara. Per provar de callar el dolor de la poderosa Clitemnestra cal un escenari ple de matalassos. En realitat, és només un recurs útil per usar-lo com a diferents localitzacions perquè quan l’actriu Núria Prims commou realment és quan s’empassa el seu crit (en saber que la seva filla Ifigènia serà sacrificada perquè els déus permetin avançar la tropa cap a Troia) com qui agafa aire per no perdre la vida.

Agustí Villaronga deu ser un director pacient i constant. Perquè, després de servir El testamento de María amb una incommensurable Blanca Portillo, reprèn una altra de les biografies reescrites per Colm Tóibín: Clitemnestra. Ara, amb Núria Prims, que ja havia brillat amb aquella llum estranya, obliqua de La Carlana a Incerta glòria. I també amb un estol d’actors que donen presència física a les ànimes d’aquesta dona, tinguda històricament com una dona capriciosa, cruel i assassina. La peça és una nova oportunitat per posar-se a la pell dels botxins i, si no justificar la seva acció sanguinària, sí entendre el dolor que hi transita que l’empeny a la venjança.

La posada en escena de Villaronga insisteix (com a Testamento de María)en la grandiloqüència escènica que cobreix, pràcticament tot l’espai. Però el que interessa és plasmar el dolor de Clitemnestra i aquest traspassa quan mira cap endins, raó per la qual, en realitat, no caldria absolutament res; només una veu i un cos que transmet aquest dolor, aquesta buidor. Tampoc hi ajuda gaire l’estol d’actors, que no tenen prou dimensió per poder argumentar la col·laboració o el desacord amb la protagonista.

És imprescindible, això sí, que les produccions de parla catalana circulin entre les comunitats que utilitzen aquesta llengua per fer-les visibles més enllà de casa seva.I, en aquest sentit, cal celebrar que, gràcies a la solvència del triumvirat Prims-Villaronga-Tóibín aquesta Clitemnestra hagi arribat al Principat. I només cal esperar que vagi ampliant la temporada.