Dolors Bosch mostra a Valvi una creativitat sense límits

Setze anys després de l’última exposició individual a la Fundació Valvi (Fragments d’un tot / tot uns fragments, 2005), l’artista gironina Dolors Bosch inaugura avui a la mateixa sala de la Gran Via Jaume I la mostra Despullant la pell (19 h), on la ceràmica que ha centrat bona part de la seva obra conviu amb la pintura (“Pintar sempre ha estat un esbarjo”) i altres tècniques, amb un cert caire de retrospectiva que cobreix des dels anys 80 fins ara mateix. O, com diu Vicens Altaió, al text que ha escrit per al catàleg, aquesta és una exposició “en present retroactiu”, concebuda per una artista que, des de la “cambra de l’eternitat”, “s’aparta de la pressió del temps present i les oscil·lacions del gust, i, amb serenitat, guanya una nova joventut fresca i vivaç”.

“Vaig per seriacions i cicles, però sempre faig la interpretació del que he creat a posteriori, perquè no soc racionalista, sinó emocional: faig i després penso”, explica Dolors Bosch (Girona, 1941). En l’exposició de la Fundació Valvi, s’hi pot veure el resultat d’alguns d’aquests cicles. Per exemple, entrant a mà esquerra hi ha els seus Teatrets encapsats, creats minuciosament amb paper i cartró (“Podrien ser vitralls”, diu), que són fruit de la seva devoció per les capses: “La capsa és màgica. Si està tancada, perquè no saps el que hi ha a dins; si està oberta, per la infinitat de possibilitats que ofereix: pot haver-hi plors, alegries, quantitat d’històries”. Davant dels teatrets, s’hi exposen una sèrie de peces de ceràmica, de la collita del 2017, que podrien passar per africanes, una semblança que accepta aquesta dona viatgera, que ha visitat en diverses ocasions Egipte i altres països africans.

Continuant amb el periple per la mostra, hi trobem també desplegats un parell de llibres d’artista, creats durant els moments més durs de la pandèmia, quan no tenia ni ganes de baixar al taller i pintava al menjador de casa. En el recolliment de l’espai Mercè Huerta conviuen les creacions que millor reflecteixen l’esperit crític de Bosch: les Fosses comunes (2017), que evoquen amb ceràmica la blancor dels esquelets apilonats, que conviuen amb les peces encara més blanquinoses, excepte un parell que mostren esgarrifosos esquitxos de color vermell, de la sèrie Símbols de violència (2021), que amb materials tèxtils lligats i relligats com si fossin benes denuncien “els crims constants contra les dones, davant dels quals et sents tan impotent”.

Canviant d’espai, a la sala Miquel Martí i Pol hi ha esquemàtiques pintures en tinta xinesa, les Radiografies vàries (2021), que són les que donen més sentit al títol global de la mostra, Despullant la pell, encarades amb les petites pintures, també molt recents, de la sèrie Deformació de la forma, protagonitzades per personatges excèntrics i metamòrfics. A la mateixa sala, hi ha una gran peça de gairebé dos metres d’alçada (Capsimetria), creada per a l’exposició col·lectiva La Porta, que a principis del 1997 va inaugurar la galeria d’art gironina Rosa Pous.

Entre altres creacions, la mostra inclou també una al·legoria de l’Europa tancada a la immigració i als països sense estat, i algunes peces fetes a partir de materials com ara el poliespan i el paper maixé que al profà li semblen plats de ceràmica.