Teules pèl-roges
Baula publica el clàssic infantil ‘Anna de les teules verdes’ amb il·lustracions d’Antonio Lorente
El dibuixant s’ha inspirat en una nena que va veure des del balcó de casa només un cop
El seu èxit va ser immediat. Quan el 1908 es va publicar el relat infantil i juvenil Anna de les teules verdes, de la canadenca Lucy Maud Montgomery, la novel·la va començar una trajectòria per tot el món que l’ha portat fins ara, que podem veure a Netflix una sèrie ben treballada inspirada en el personatge. Als anys vuitanta se’n va emetre una altra.
La clau d’aquest èxit universal i transcultural d’una obra que, paradoxalment, va néixer en un ambient rural i victorià, rau en la vigència del missatge: respecte a la natura i reivindicació femenina. L’obra arrenca amb la voluntat de dos germans ja grans, Marilla i Matthew Cuthbert, que volen adoptar un xicot perquè els ajudi en les tasques de la seva granja a la petita comunitat d’Avonlea. Però no arriba un noi, sinó una noia.
D’entrada la rebutgen, però Anna Shirley, llargueruda però escanyolida, és tossuda i es vindica com a persona que pot fer tota mena de feines. Té a més en contra que és pèl-roja, que en certs llocs i èpoques era un signe de malastrugança. També sorprèn la seva especial vinculació als animals i a la natura.
D’edicions n’hi ha hagut un munt, també d’il·lustrades, com la que acaba de publicar l’editorial Baula amb dibuixos d’Antonio Lorente (Almeria, 1987). El dibuixant no tenia cap referència de l’obra quan va rebre l’encàrrec. “Però l’hi vaig comentar a una germana gran, que sí que la coneixia, i és aleshores que em vaig adonar de la dimensió del personatge. Òbviament em vaig llegir la novel·la per fer l’obra”, diu Lorente.
El dibuixant va quedar captivat pel personatge. “Em va agradar molt que fos una pèl-roja, perquè sempre he dit que les noies que ho són tenen una bellesa especial.”
Aleshores va intentar trobar una noia que li fes de model, i en tot Almeria semblava que no n’hi hagués cap fins que un dia des del balcó de casa seva va veure una dona amb una nena agafada de la mà. “Era una nena pèl-roja, inquieta, que no parava de saltar i parlar. Em vaig adonar que la nena era l’Anna.” Lorente es va amoïnar perquè no sabia com dirigir-s’hi sense semblar un personatge estrany. “La meva germana havia d’arribar a casa i quan ho va fer vam baixar al carrer. Ja no hi eren, vam buscar arreu i mai més la vam trobar. Tot i així, aquella nena va ser la inspiració del personatge que he dibuixat.”
El llibre el va publicar originalment en castellà Edelvives i és una acurada edició amb una extensa biografia de l’autora i una presentació d’una neta de l’escriptora.
