García Lorca i la felicitat cubana

La llibreria +Bernat del carrer Buenos Aires és un espai càlid de la ciutat on pots fer un cafè i una pasta mentre els llibres, revistes i diaris t’acaronen, des dels infantils fins als assajos rigorosos als poemaris lírics. Aquesta setmana el cafè es va incrementar amb infinitat de delícies que Víctor Amela havia importat o fer fer de Cuba, des d’un deliciós Pulpa de Tamarindo a uns Cohiba autèntics de fabricació caribenya. El motiu era la presentació a la premsa de Si yo me pierdo (Destino), un artefacte narratiu que conté els millors ingredients amelians: la devoció literària, la subversió a través de la combinació de situacions fictícies amb la realitat i, sobretot, un impressionant reportatge sobre la felicitat que va experimentar Federico García Lorca a l’Havana i Santiago durant el seu viatge el 1930. El resultat és una novel·la entre gèneres, un exercici de nou periodisme, amb apartat de fotos d’alguns dels protagonistes, des de Tica, la neboda supervivent del poeta, a figures com Dulce María Loynaz, Porfirio Barba-Jacob, Nicolás Guillén, un jove Lezama Lima i el cocteler d’origen català Constantí Ribalaigua. Amela va entrar en trànsit davant el repte de reconstruir l’aventura de Lorca a Cuba, sabent que l’emissora Caibarién l’havia entrevistat el 1930. El viatge, que va començar com una recerca de la “veu gravada”, va acabar amb la troballa de la “veu interior d’autoacceptació”. A diferència de les gravacions de piano que va fer amb l’Argentinita, la veu de Lorca no s’ha conservat, i, com molts seguidors del poeta, Amela esperava recuperar-la en una vell disc de pedra.

Amela va afirmar que a Cuba Lorca va trobar la felicitat completa i va assumir plenament la seva homosexualitat: “Aquesta és la història de la part lluminosa de Lorca, de com s’omple vida i de cubanitat i negritud. He gaudit com mai escrivint aquesta novel·la. A Cuba el poeta va viure una gran lliçó de vitalisme dels negres cubans, que li va permetre començar-se a acceptar a si mateix com a homosexual. També es va adonar de les coincidències amb els negres de Nova York, marcats, però, per la tragèdia, a diferència de l’alegria dels cubans i dels gitanos andalusos que tant el van inspirar.”

Lorca va dictar nou conferències a l’Havana, va prolongar l’estança, va viatjar a Santiago en un trajecte nocturn epifànic. L’error va ser no continuar a l’Amèrica que l’havia enlluernat sinó tornar a la convulsa Espanya dels trenta, “creia que el necessitaven els pobres, en una mena de missió per portar la cultura a les classes populars”. Els militars li ho pagarien afusellant-lo el 1936.