Ciutats, desig, records

Estava ben cofoi el poeta i eminent hebraista Manuel Forcano de l’edició d’Arabesc que li ha fet Edicions Proa, un bell volum de prop de dues-centes pàgines, amb tapa dura i imatges de cobert de Xavier Puigmartí. Aquesta setmana el van presentar a la premsa a la llibreria Ona de Pau Claris i al públic al Museu d’Arqueologia de Barcelona. El poeta va agrair al seu editor, Josep Lluch, l’esforç per l’edició perquè la majoria dels seus llibres són fora de circulació o difícils de trobar. Nascut a Barcelona el 1968, Forcano ha alternat la poesia amb la seva brillant trajectòria com a hebraista i traductor, especialment de l’àrab i de l’hebreu. Va ser també director de l’Institut Ramon Llull del 2016 al 2018. Doctor en filologia semítica, va estudiar hebreu a Barcelona i a Israel, i àrab a Síria i a Egipte. En una interessant reflexió en veu alta, Forcano ens va explicar que va preferir una antologia temàtica a una de purament cronològica perquè ens va fer adonar de la unitat de la seva obra a través de tres eixos. Un primer de viatges, paisatges i ciutat. Un segon apartat dedicat als cossos, en què el desig i les seves fonts són la part principal. I un tercer dedicat “al pes dels dies”, a la memòria i al record, en què la nostàlgia té un paper destacat.

Forcano va afirmar que “Arabesc és com un edifici, on els fonaments no es veuen però hi són”. Descartant únicament els poemes del seu primer llibre i afegint-ne uns inèdits com a bonus tracks, l’escriptor ens va dir que “la poesia fa el seu camí al cor de cadascú”. “La meva poesia explica coses, explica històries, ho fa amb imatges plàstiques. Ho fa com una confidència, amb el to d’un xiuxiueig. Crec més en el missatge que en la forma, veig la meva poesia com a escenes o quadres, artefactes del meu passat, com els museus ensenyen les ruïnes de la civilització”, hi afegeix.

Arabesc s’obre amb un interessant assaig de Francesco Ardolino –bon coneixedor de l’obra de Forcano–, que traça comparacions: “Llibres de viatge, documents d’exploradors, excursions inventades i quaderns de bitàcola. I tantes, tantes altres maneres de relatar una experiència insòlita, exòtica o fantàstica... Els vells models, que anaven des de l’acumulació desordenada d’elements –podien ser tant ciutats com animals de països desconeguts– fins al moment en què el recorregut físic es configurava com un itinerarium mentis, ara ja no ens serveix com a mètode de comprensió.” Llegir Manuel Forcano és redescobrir el plaer de la intimitat del poema a cau d’orella.