L’artista visual i plàstica Camila Cañeque González (Barcelona, 1984), molt coneguda en els cercles de l’art contemporani, va morir dimecres als 39 anys, segons ha confirmat la seva família. Tot i el seu ampli recorregut, que inclou exposicions individuals i col·lectives per tot el món, la barcelonina va saltar a la fama quan la fira d’art contemporani de Madrid, Arco, va censurar el 2013 una performance que va titular Dead end en què simbolitzava la mort d’Espanya. L’organització va justificar la seva expulsió per un afer de permisos però certament l’actuació de la barcelonina no va deixar indiferent a ningú. Es va tombar amb la boca al terra, disfressada amb un vestit de flamenca i al seu costat hi exhibia els versos del “Romancero gitano” de Federico García Lorca.

Amb tot, la trajectòria de l’artista venia de més lluny i ja havia protagonitzat aventures arriscades, fins i tot pel sempre imprevisible món de l’art contemporani. El 2013 va creuar els Estats Units de costa a costa durant 27 dies vestida també de sevillana. Entre els molts episodis d’aquell viatge en recordava un de prou simbòlic, ballant de nit en un local a Las Vegas.

Ella mateixa va explicar que la polèmica peça Dead end simbolitzava realment la mort d’Espanya. “Volia representar una situació d’esgotament generalitzat, no només de l’art i la indústria cultural, sinó del seu sistema en conjunt.”

Tot i que va trobar durant un temps la “llibertat” a Madremanya (Baix Empordà) el seu trajecte vital la va portar a voltar per uns quants continents. Va estudiar a la Universitat Pompeu Fabra (2002-03) i es va graduar en Humanitats a la Universitat Carlos III de Madrid. Més tard va fer un màster de Literatura britànica contemporània a Oxford, un postgrau de filosofia a la Sorbona de parís (2007-08) i es va especialitzar en cinema performance a la Universitat de São Paulo (2008-09).

Per exposar les seves idees va usar la fotografia, el vídeo i el seu propi cos i va ser reconeguda amb diferents premis i beques, com la d’investigació CREA de l’Institut de Cultura de Barcelona, la de residència de la fundació Botín i la de la fundació Montemadrid.

Va exposar les seves obres o va actuar a Vermelho Gallery (São Paulo), Microscope Gallery (Nova York), The Kitchen (Nova York), Kulturhuset Museum (Estocolm), CaixaForum, la galeria Joan Prats, el Centre d’Art Santa Mònica, el Palau de la Virreina (Barcelona), Lucía Mendoza Gallery (Madrid), Glasshouse Project (Nova York), The Queens Museum of Art (Nova York) i el museu Lázaro Galdiano (Madrid), entre d’altres. Va passar llargues temporades a São Paulo, Lituània i Nova York.

A la galeria Hans & Fritz va fer el 2018 una de les seves exposicions més conegudes, “Màquina total”, en què criticava amb diferents escultures i imatges el rumb “de la nostra maquinària accelerada”. “Imagino que un futur la gent no podrà sortir ni de casa per la deriva descontrolada que ens envolta.”

També a Barcelona va exposar a la galeria H20 ”Mucha mierda’ el resultat d’un peregrinatges per les grans festes populars espanyol, des de la Feria de Sevilla fins als Sanfermines.

Una de les seves últimes residències les va fer a Clarmont d’Alvèrnia l’estiu passat, on va tornar a mostrar imatges, instal·lacions i vídeos en què rebutjava alguns dels mandats de la societat actual, com els de produir o de sucumbir a la hiperactivitat.