Inefabilitat i sublimitat

Gran expectació és la que hi havia, dilluns al Palau, per escoltar la nova producció del Monteverdi Choir i dels English Baroque Soloists, dues de les formacions més associades al nom del director Sir John Eliot Gardiner (1943) que, per motius personals, ha hagut d’agafar-se un any sabàtic. Almenys públicament, perquè després de l’audició d’una superlativa i còsmica versió del bellíssim oratori Israel in Egypt (1739) de G.F.Händel (1685-1759), a un li costa de creure que no hi hagi intervingut la mà del reputat mestre britànic. en la preparació dels concerts. Per què? O una de dues: o l’ombra de Gardiner és molt allargada i fa, per exemple, que els cantors que integren el cor monteverdià, malgrat no ser-hi el seu fundador, cantin amb les característiques marques de la casa (transparència, exhibició d’harmònics en els acords, solidesa constructiva) o bé Gardiner ha preparat la producció i ha fet que, per aquest oratori, la direcció caigués a les mans de l’irlandès Peter Whelan (Dublín, 1978), director de l’Irish Baroque Orchestra, que va fer una esplèndida feina en la concertació dels elements musicals, i dirigint els recitatius des del clavicèmbal. La pregunta “qui ha preparat aquesta producció?”, doncs, pot semblar capciosa o fora de lloc, però dilluns vam retrobar-nos amb l’esplendor i brillantor dels equips musicals gardinerians que porten a l’emmudiment. Serveixi com a exemple el cor final The Lord shall reign, que va ratificar una realitat que sembla inapel·lable. Coneixem i sabem de grans i excel·lents cors, però, a part, hi ha el Monteverdi Choir, que troba en l’obra de Händel un medi apropiat per a la seva exhibició i traslladar-nos a uns estats de l’Ésser tan indescriptibles com inefables i sublims.