novetat editorial
Sílvia Alcàntara torna a publicar desprenent més olor de colònia
Sílvia Alcàntara va fer els 80 anys rodons el 22 de febrer. Nascuda a Puig-reig i resident a Terrassa des de mitjans dels anys seixanta, és una autora que va tenir la sort d’arribar i moldre quan, el 2009 i amb Edicions de 1984 –la seva editorial des d’aleshores–, va debutar amb Olor de colònia, que esdevindria un èxit enorme amb més de 55.000 exemplars venuts i, el 2012, una adaptació televisiva. La majoria d’autors amb 25, 30, 50 anys de carrera i desenes de títols mai aconsegueixen un èxit similar.
El 2011 va publicar La casa cantonera i el 2016, Els dies sense glòria. Ara arriba el torn de Cèlia Palau, que és un spin-off literari d’Olor de colònia. Perquè la novel·la reprèn la història de la Cèlia Palau, “la noia decidida que havíem conegut a Olor de colònia, que deixa la família i la colònia tèxtil amb la voluntat de construir la seva vida de manera independent”. La protagonista s’enfronta als avatars de la vida i, en especial, a la submissió a la qual sembla que, com a dona, està condemnada.
Sílvia Alcàntara tenia clar que no volia fer una segona part de la novel·la amb què va debutar, però sí que notava que Cèlia Palau tenia més a explicar. “Quan acabo una novel·la és perquè una altra ja em pica a la porta”, va declarar a l’ACN.
Filla gran del Climent i la Matilda –un matrimoni amb protagonisme a Olor de colònia–, la Cèlia marxa de casa amb 20 anys per anar a treballar a Barcelona i, “tot i que en un inici es planteja el canvi com una fugida cap a la llibertat, un cop independent s’enyora de la família i acaba fent un casament complicat del qual posteriorment es penedeix”. Tot plegat passa durant els anys seixanta, en què, a més, al pare de la protagonista l’expulsen de la colònia per una acusació falsa d’estafa.
Casaments i divorcis
Posteriorment, als anys vuitanta, apareix la possibilitat del divorci, “cosa que per a la Cèlia és com un regal”. L’aprofita, torna a buscar feina i viu moments en què “li surt la rebel·lia” però també d’altres en què “la vida li pesa i s’ha d’enfrontar a certes contradiccions”. “És una dona com tantes altres, que es casa amb un marit que li ofereix cuidar els fills i no treballar; 20 anys després, s’ha de reciclar i lluitar, perquè les coses han canviat”, va definir Sílvia Alcàntara.
A través de la història de la Cèlia, l’autora també pretén mostrar alguns dels sentiments “més profunds que habiten en la condició femenina”. “La dignitat de dir «marxo amb el que tinc», en un moment en què era complicat.” Pel que fa a la seva relació amb la Cèlia –amb qui comparteix edat–, Alcàntara admet que “interioritza” molt els seus personatges i els deixa parlar. “Soc la Cèlia, però també el senyor Boix i la senyora Viladomat; no em veig més en un personatge que en un altre”, conclou.
