Orsai

La paraula orsai és una deformació del terme anglès off-side, és a dir que constitueix una imperfecció simpàtica, pròpia de gent gran, aficionada al futbol i sense una formació acurada en llengües estrangeres. Quan sento un orsai, sempre tinc la sensació de ser a casa. La paraula designa el fora de joc, és a dir, la posició irregular d'un jugador, que pot constituir falta i fins i tot provocar l'anul·lació d'un gol.

Malgrat l'origen, orsai és una paraula que apareix al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui que és correcta. La lingüista Neus Faura i Pujol, que n'ha estudiat la genealogia, ha establert que apareix per primera vegada a la premsa esportiva al setmanari Xut! el 10 de març de 1923. En aquells anys, la grafia dels termes futbolístics no estava establerta, i era freqüent trobar als diaris goals, shoots i foot-ball. La professora Faura ha estudiat l'alternança entre off-side i orsai, que finalment es va decantar per la segona.

Joaquim Pomares, en el Diccionari del català popular i d'argot, estableix una segona accepció: diem d'algú que està “en orsai” quan està distret o despistat. I, efectivament, constitueix una expressió viva en les generacions més veteranes, és a dir, les mateixes que apliquen el terme al camp de futbol: “Ni em va sentir arribar perquè estava (en) orsai.” També pot voler dir que algú té alterades les facultats de percepció a causa d'alguna substància química o per malaltia natural: equivaldria, doncs, a estar grogui, cego, perjudicat... En el tango Patadura, amb lletra d'Enrique Carrera Sotelo, significa estar fora de lloc, no saber-se'n sortir d'una situació determinada, com ara un ball: “Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro / de puro patadura estás siempre en orsay.” La paraula també pot designar una certa vocació de transgredir les normes, de no seguir els impulsos gregaris i anar per lliure. És el cas de la revista Orsai, editada a Barcelona per l'escriptor argentí Hernán Casciari.

Els Amics de les Arts, a la cançó 4-3-3, utilitzen aquesta paraula quan plasmen amb metàfores futbolístiques i militars una estratègia de seducció: “I tota l'artilleria la concentraré al davant, / a l'esquerra, Martin Codax / provant d'evitar l'orsai.” Entenc que aquest vers admet dues interpretacions possibles: evitar que el vi el deixi fora de combat, o evitar comportar-se de manera que la noia li xiuli falta.

La paraula orsai (Ramon Solsona recull orsait) pot despertar el corrector que tots portem a dins. Fixem-nos, per exemple, en aquest passatge de Memòries i divagacions d'un futbolista discret (1959), d'Alfons Romeu i Sabater: “Veure un pagès reclamant un offside, perdó, orsay, era un espectacle únic. De cop i volta, us trobàveu amb què el vostre veí, espectador vestit amb pantalons de vellut, una armilla i una camisa de pisana, amb espardenyes de set vetes i una gorra caiguda sobre el front, començava a cridar, a esgargamellar-se repetint amb insistència eixordadora: ‘fau, fau'.” I, amb tot, ¿que no és adient fer servir un terme mal format per designar una situació irregular?