Entre amics
La banda londinenca va testar en directe els nous temes del seu tercer àlbum
Qui pensi que les bandes indie s'arrosseguen per la indolència i mantenen una actitud distant, s'equivoca de prejudici amb Fanfarlo. La banda londinenca que lidera el suec Simon Balthazar, en el concert de dissabte a la nit a l'Auditori de Girona dins Temporada Alta, va exhibir un directe enèrgic, lluminós, amb el qual mantenen una atmosfera melancòlica i deliciosament feliç. El so dels Fanfarlo s'aconsegueix amb una instrumentació curosa, d'alta gamma: en tres cançons, Balthazar ja havia utilitzat guitarra, teclats, sampler i veu. Veient-lo descalç podríem pensar que el grup faria bo el pròxim anunci d'estiu d'Estrella Damm, però la que ha estat considerada l'última gran revelació britànica amb fans com David Bowie, ja fa dos anys que va sortir del culte a la popularitat. I no només perquè Atlas formés part de la banda sonora de Crepuscle. Fanfarlo és banda de sèries de televisió –Ghost s'ha escoltat a Anatomía de Grey i First escape, a House– i d'espots: el seu The walls are coming down, un dels temes més coneguts i aplaudit a Girona, va musicar un anunci de Canon.
El concert, que va començar amb I'm a pilot, del primer disc, Reservoir (2009), i va acabar amb Shiny things, del segon, Rooms filled with light (2012), va sorprendre per les noves cançons que Fanfarlo va voler testar en directe, material nou que havien gravat “als boscos”. Així, temes com Deconstruction es van alternar amb noves propostes. Un malentès puntual entre el baixista, Justin Finch, i Simon Balthazar va servir d'excusa perquè els dos músics parlessin al públic, distesos i amb bon humor, com si els amics els haguessin anat a veure a un club de Londres. Balthazar, disculpant-se, deia que es mereixien un càstig i no aplaudiments. Més tard Finch, també a tall de disculpa, va explicar que, immers en les noves cançons, li costava tornar enrere –el recital es va basar sobretot en temes de Reservoir – i va reconèixer que per al públic era dur escoltar temes nous, però que als músics els servíem de “conillets d'Índies”. També hi va haver referències a la situació política: “Som conscients que sou diferents dels espanyols.” I Simon Balthazar, que ja s'havia begut tres ampolletes d'aigua, va amenaçar, amb un somriure entremaliat, que sense whisky no hi hauria cançó. No hi va haver whisky, però sí dos bisos de regal en una hora i vint minuts d'actuació.
